Decidir el estar sola és molt diferent que estar-ho per força. Desde sempre ens han previngut sobre els vicis de la solitud però, han fet prou intenció en els plaers de la mateixa? No. Els plaers de la solitud sempre han estat reservats a les nenes dolentes...
No ens ha d'extranyar, llavors, que al cap d'uns moments d'estar a soles i sense fer res, ens neguitegem fins al punt de buscar a qui trucar o, fins i tot, de rumiar què fer!
...La xocolata, com anomenar a un dolç que ens sedueix de tal manera? La música,... com anomenar a una cançó que et fa ballar al mig del passadis? Un objecte de papereria sense intenció de trobar-hi la funció concreta, unes flors sense motiu, unes olors, unes paraules llegides no sé on, un paissatge...Plaers que, de gaudir-els acompanyades, són plaers completament diferents. A vegades, fins i tot, plaers que ens passen per alt!
Jo crec que no estem trastocades si coses com les que he descrit ens desperten el sentit del agraïment i ens recomforten. No estem tant bojes, amb una mica de sort penso que només estem un xic enamorades de nosaltres mateixes i del nostre espai, quan el tenim. Els nostres espais a soles ens són necessaris per agafar aire. (#Petitsplaers)
Ara surto a comprar en un matí que convida a no fer-ho, sí, però sè que m'espera mitja horeta d'un agradable esmorzar en una petita cafeteria. Sola? Per descomptat.
ANTHONY AND THE JOHNSONS
Hope there's someone
El grup és liderat per l'Anthony que n'és el seu pianista i compositor. Algú amb una infancia difícil al Regne Unit i amb una joventut que tampoc li ha vingut a facilitar gaire les coses.
La seva particular veu ha fet que s'el poses a la mateixa capsa que Nina Simone i similars però, el seu piano, la seva imatge, no ha pogut ser encapçada encara juntament amb la de ningú.
Una imatge que no sabría qualificar...De vegades em sembla clarament un home però altres cops juga a despistar-me i em mostra una imatge del tot ambigua que em fa trontollar els pocs esquemes que em queden dempeus. L'Anthony juga un joc amb nosaltres que, si sabem agafar-hi el traç, és sempre un descobrir.
Totes les seves cançons tenen una lletra que parla de diferents aspectes de la vida, de la seva vida.Ens parlen de la mort, el desitg de transformar-se en dona, la natura , l'infantesa...
Donada a la melangia que sóc, la pluja m'el acosta sempre com ho fà amb segons quines olors, quins colors i també amb segons quins records o desitjos. És com si la pluja em desvetllés els sentits que, en canvi, el sol i la claror, m' adormen.
Us deixo la cançé que d'ell més m'agrada juntament amb la de -One dove- que és va fer algo més "comercial" en sortir com a rerafons en la pel.licula de l'Isabel Coixet: Sonidos de Tókio i més tard, per Nadal, en un anunci d'un perfum.
La primera és- Hope there's someone- i si pareu atenció veureu que la lletra canta el desitg de que, al morir, algú l'esperi i el cuidi en el més enllà. Soposo que això ho desitgem tots però pocs sabriem demanar-ho com ho fa ell.
La segona- One dove- és una cançó que suplica un abisme per tal de poder tenir un instant de pau. Sols un instant. No ens és familiar el desitg?...
One dove
Grans artistes han afirmat que en la seva veu s'hi troben reflexades les emocions més universals.
M'encanta la seva veu, les seves lletres i, per descomptat, la música del grup liderat per l'Anthony i no sóc l'única, doncs sé que és el tercer cantant amb més seguidors arreu del món. Perquè doncs no és més conegut mediaticament?...Doncs per què la seva "exclusivitat" és part del seu èxit. Disfruta de l'exclusivitat dels autèntics de veritat i ens en fa disfrutar quan nosaltres volguem només amb un click.
MENJAR SENSE ÀNIMA
La connexió dels horaris de treball amb les hores de menjar són, desde fa moltissims anys, el módul de les nostres vides. Ens organitzem la vida segons el nostre gust i forma de pensar però també ens vé molt pautada pels horaris als que estem tots lligats.
Menjar és quelcom que fem tres cops al dia i és un dels aspectes en el que més repercoteix el nostre tarannà, el nostre ritme. El menjar ràpid, al que inconscientment ens hem acostumat, a vingut a perjudicar moltes coses, algunes d'elles molt evidents i d'altres no tant.
El fet d'haver de cuinar i menjar ràpid ha perjudicat, i molt, als mercats locals i per altra banda cada cop més sembla haver-hi pel mig de tot plegat un interés tèrbol en voler presentar-nos el fet de menjar com a...un trist suministre de carburant pel nostre sosteniment, atentant també així en contra de mil matissos gastronómics, en contra també de totes les subtileses sensitives, i contra la nostra cultura en general.
Aquí cultivem bulbs de tulipes per vendre a Holanda i d'allà ens arriben els pebrots més grans i vermells, ( també els tomàquets sense quasibé llavors). Els pebrots que ens arriben són preciosos, com pintats, però faltats d'ànima, al menys d'una ànima que nosaltres siguem capaços d' identificar com a nostra.
La maleïda pressa fà que això hagi de ser així. La pressa i els costos, estic segura, mal calculats.
Els pebrots creixen més ràpid i abundosos lluny d'aquí i es veu que els bulbs de tulipa es fan, a prop nostre, com no s'hagués imaginat mai ningú... Aquest desori, juntament amb els horaris de cadascú, ens porta una mica al caos i el caos, a menjar a deshores i, el que és més greu, completament a destemps.
Poder menjar cireres al novembre i, en el temps de les cireres, poder menjar taronges... El que aquest matí mateix hagi pogut comprar maduixes a la cantonada però no he sigut capaç de trobar tomàquets de sucar pa que suquin de debó,...no em posa fàcil el entendre res!
Els aliments han perdut l'ànima veritable que, molts cops, ja no ens amoïnem ni ha substituir. Han perdut l'ànima que els hi donava precisament el lloc d'on provenien i l'estació de l'any que els hi pertocava.
Us animo a fomentar la lentitud i la calma , el bon gust i la delicadesa, l'excepticisme davant de segons què i sobretot, a practicar el costum de percebre la qualitat en lo humil, en lo senzill, en lo proper, en lo nostre.
Podriem començar per intentar canviar la concepció del verb "menjar". Canviar-li el sentit completament. Seguidament podriem intentar respondre'ns a nosaltres mateixos si el gest d'asseure'ns a taula ens sedueix prou com per donar-li l'importància que mereix. Si no ho fà, hem de procurar rumiar, buscar , inventar per tal de que el fet de menjar sigui quelcom més que l'acció d'alimentar-nos.
Buscar els productes propers, els que ens són coneguts i de temporada. Fer amb ells preparacions senzilles que respectin el valor nutritiu del producte i també el valor estètic. Hem de procurar disfrutar d'un àpat amb ànima cada dia on molt poc hi sigui per casualitat.
Si ho aconseguim, el donar gràcies, beneficiar-nos i disfrutar dels aliments (als que hem dedicat la nostra estona i el nostre saber) no serà llavors un acte forçat ni tindrà per què ser públic ni atendre a cap creença en concret. Respondrà, llavors, només a un agraïment cert. El nostre entorn ho agraïrà també i, com no, el nostre cos.
El fet de ser agraïts vé donat sol, sempre que el motiu en valgui la pena.
"HALLOWEEN" NO ENS ÉS TANT EXTRANY ( o no ens ho hauría de ser!)
 |
| Una foto que m'encanta de fa ja ...uns anys. |
El proper dia 1 celebrarem, com cada any, la diada que fa homenatge als nostres morts.
És el dia en que vius i morts ens intercanviem experiències. Els vius visitem als nostres morts i ells...ens tornen la visita.
Això ha sigut així desde temps inmemorials, en moltes cultures i sense tenir en compte religions de cap tipus.
Carbasses, esquelets d'ossos repelats i bruixes juntament amb els mètodes per fer el apropament entre vius i morts més fàcil, han sigut desde sempre presents en aquesta diada.
La tradició prové dels primers pobles celtes del nord d'Europa, amants d'una mena de simbolismes que, a mi personalment, m'han cridat sempre l'atenció. Totes les tradicions celtes són d'una bellesa rústica i misteriosa sense artificis.
Els seus cants invocaven a Déus de la natura que avui en dia semblen haver-nos deixat de la mà. Treballaven la pedra en decoracions funeraries convertint-les així, en eternes. Els dissenys dels seus objectes de fusta han perdurat fins avui canviant només la seva intenció i sabem que s'entretenien en fer guarniments delicadissims amb flors per damunt de les taules o entrades de les cases en celebracions i, com no, pels cabells o vestits de les dónes amb l'única intenció de fer més evident la seva feminitat . El costum de posar flors sobre un llit en espera d'un bon moment és també és un costum celta. Tot plegat disseny de fà milers i milers d'anys capaç de donar ànima als actes quotidians. El disseny doncs, tenia la mateixa intenció que en els nostres dies.
Entre els seus costums es trobava també la de posar espelmes en recipients naturals per tal de mostrar als morts el camí de tornada a casa. Durant els dies de final d'estiu les carbasses eren buidades, les fustes treballades i qualsevol recipient amb ànima fet servir per albergar-hi una flama amb una intenció concreta i clara.
Les carbasse,s en totes les seves formes, eren sempre excedent dels horts doncs eren part molt important en l'alimentació d'animals i també van esdevenir un bonissim recipient per guardar la flama que guiava en el camí als del més enllà.
Dels celtes de milers d'anys abans de l'era cristiana s'en van extendre els costums arreu d'Europa i del posar flames al peu de les portes, dins de naps o carbasses per tal de recordar als que ja no hi són, s'en va fer aviat una estesa tradició.
Es creia que els fruits o recipients que contenien la flama eren receptacles sagrats per cridar als esperits. Fixeu-vos que el geni surt d'una llanterna i que en moltíssims llocs del món s'utilitzen carbasses en els rituals funeraris. Receptacles, doncs, especials.
A Catalunya es té constancia d'aquest costum desde el segle XIV. La flama era preservada dins d'una carbassa o també dins d'un càntir. La nit del dia 1 era considerada la nit de retrobament i així la flama i, fins i tot, les ofrenes de menjar al difunt, només venien a fer-ho tot plegat més possible.
D'aquesta manera entenem que la canalla disfressats que truquen a la nostra porta avui en dia demanant caramels, no representen res més que les ànimes que han trobat el camí de tornada...
Pensar que Halloween es un invent americà es fruit de la pura ignorancia.
La festa de difunts és una tradició Celta que vem fer nostra i fa tantissim que simplement, ja haviem oblidat.
No ens equivoquem : a Catalunya acondicionavem espelmes en carbasses i passavem nits engunioses fa moltissims més anys dels que ens volen fer creure.
Els panellets i les castanyes són tradició nostra també, però més contemporània.
Un altre dia us en parlaré!
DE CASTANYES I PANELLETS N'HI HA PER TOTS ELS RACONETS
Ara vé el temps de collir castanyes , la castanyera , la castanyera...
Així fa una antiga cançó que ens dibuixa la bucólica imatge d'una vella castanyera que vé de la muntanya carregada amb un cistell curull de castanyes, una faldilla que li fa campana i una jaqueta que li va petita.
...Els castanyers, i com si tots s'haguessin posat d'acord , deixen caure els seus fruits a terra dins de closques mig obertes amb punxes. Les castanyes hi viuen en grups de tres o quatre i, si les mirem bé, ens recorden a la fusta fosca i lluent, sense defectes. Són fruits molt calórics per tant, el que ens arribin en aquesta època i no en plè agost, tè ( dic jo) un significat.
Torrar-les com qualsevol fruit sec va ser un bon invent!!
Les castanyes.Torrades en recipients foradats que normalent són paelles que al seu mànec s'hi afegeig un allargament per tal de que la persona que les cou pugui ser lluny de la flama. Es fà un tall en la seva part a bomvada per tal de que, al coure, el fruit pugui deformar-se sense por a convertir-se en un projectil casolà. Mullades amb aigua per tal de donar-els-hi l'humitat necessaria per què no quedin cremades massa ràpid. Salades , per provocar que es trobin sempre més dolces del són en realitat. Un cop fetes, embolicades amb un tros de manta vella per deixar que l' escalfor del frec a frec les acabi de coure. Reservades fins a l'última hora del àpat, hora de que el petit de la casa s' assegui a sobre el farcell i, fent més o menys comedia...hi faci un pet que doni sort a tots els que en menjin. Aquest, és el procediment.
Menjar castanyes amb aquesta liturgia és un costum de cents d'anys i menjar-les per Tots Sants és el que correspón.
Els panallets. Petits pastissos fets de fruits secs per dins i per fora. Friuts secs, sucre i també, a vegades, uns tros de patata bollida que ens assegura que, al sortir del forn, no tindràn una forma que no volem. Pastissets calórics capaços de donar força al més dèbil i animar ( juntament amb el porró de mistela) les sobretaules més compromeses.
Els panellets són directes descendents de la tradició que hi havía en un temps en que les campanes de les esglèsies dels nostres pobles no paraven de repicar en la nit de Tots Sants i , és clar, eren campanes que es tocaven a braços!! Els campaners necesitaven forces inmediates per tal de fer la seva feina amb la suficient energia i en aquella época els fruits secs eren molt a mà i per tot arreu. De seguida dels fruits secs s'en van fer unes pastes i de les pastes una tradició catalana : Els panellets.
Sóc de mantenir les antigues tradicions i fugir de qualsevol creença que em vulgui convènçer que amb els més petits de la casa ha de primar la sinceritat en segons què.
A mi no m'ha donat mal resultat el no saber qui eren les animetes que omplien els racons de coses bones la nit de Tots Sants fins que vaig tenir sis o set anys o creure també, durant un temps, que el tió de Nadal es menjava mandarines a cremadent...
Per això, el dia de Tots Sants, a casa nostra passen encara les animetes.
Jo en tinc un record molt dolç i només intento que les meves filles el puguin disfrutar també. Parlant amb molta gent d'aquest antic costum he pogut veure que no era tant estés com em pensava...
La nit de Tots Sants les animetes dels nostres difunts omplen tots els racons de casa amb els panallets, castanyes i moniatos.
Llevar-se al matí notant una olor dolça i pesant especial, posar als peus a terra veure que ja, al darrera la porta de l'habitació hi ha alguna cosa extranya és simplement... màgia de tardor!
A partir de llavors tot són corredisses : Aqui dues castanyes i tres panellets!... Darrere la porta de la cuina només castanyes! A les escales s'els hi ha obert la bossa i hi han panellets escampats per tot arrreu!...Veure els nens així d'emocionats ho val tot...
El que més m'al-lucinava era entrar al lavabo i trobar les ampolles de mistela, cava i vi bollit ( el lavabo era la zona destinada als envasats!!)
Tot alló era una clara i inequivoca senyal de que les nostres animetes ens coneixien bé i només volien fer-nos passsar un altre dolç dia de Tots Sants. Potser és per aixó que mai he tingut por de les animentes ni a res que s'hi assembli.
Costums d'un temps que no tornarà però que em nego rotundament a no seguir-ne disfrutant encara que desde una altre prespectiva. Fer d'animeta...també té el seu punt!!
El dia 1, al possar els peus a terra , segueixo sentint l'olor de tradició per tot arreu i una esgarrifança molt semblant a la que fà tants anys.
Així fa una antiga cançó que ens dibuixa la bucólica imatge d'una vella castanyera que vé de la muntanya carregada amb un cistell curull de castanyes, una faldilla que li fa campana i una jaqueta que li va petita.
...Els castanyers, i com si tots s'haguessin posat d'acord , deixen caure els seus fruits a terra dins de closques mig obertes amb punxes. Les castanyes hi viuen en grups de tres o quatre i, si les mirem bé, ens recorden a la fusta fosca i lluent, sense defectes. Són fruits molt calórics per tant, el que ens arribin en aquesta època i no en plè agost, tè ( dic jo) un significat.
Torrar-les com qualsevol fruit sec va ser un bon invent!!
Les castanyes.Torrades en recipients foradats que normalent són paelles que al seu mànec s'hi afegeig un allargament per tal de que la persona que les cou pugui ser lluny de la flama. Es fà un tall en la seva part a bomvada per tal de que, al coure, el fruit pugui deformar-se sense por a convertir-se en un projectil casolà. Mullades amb aigua per tal de donar-els-hi l'humitat necessaria per què no quedin cremades massa ràpid. Salades , per provocar que es trobin sempre més dolces del són en realitat. Un cop fetes, embolicades amb un tros de manta vella per deixar que l' escalfor del frec a frec les acabi de coure. Reservades fins a l'última hora del àpat, hora de que el petit de la casa s' assegui a sobre el farcell i, fent més o menys comedia...hi faci un pet que doni sort a tots els que en menjin. Aquest, és el procediment.
Menjar castanyes amb aquesta liturgia és un costum de cents d'anys i menjar-les per Tots Sants és el que correspón.
Els panallets. Petits pastissos fets de fruits secs per dins i per fora. Friuts secs, sucre i també, a vegades, uns tros de patata bollida que ens assegura que, al sortir del forn, no tindràn una forma que no volem. Pastissets calórics capaços de donar força al més dèbil i animar ( juntament amb el porró de mistela) les sobretaules més compromeses.
Els panellets són directes descendents de la tradició que hi havía en un temps en que les campanes de les esglèsies dels nostres pobles no paraven de repicar en la nit de Tots Sants i , és clar, eren campanes que es tocaven a braços!! Els campaners necesitaven forces inmediates per tal de fer la seva feina amb la suficient energia i en aquella época els fruits secs eren molt a mà i per tot arreu. De seguida dels fruits secs s'en van fer unes pastes i de les pastes una tradició catalana : Els panellets.
Sóc de mantenir les antigues tradicions i fugir de qualsevol creença que em vulgui convènçer que amb els més petits de la casa ha de primar la sinceritat en segons què.
A mi no m'ha donat mal resultat el no saber qui eren les animetes que omplien els racons de coses bones la nit de Tots Sants fins que vaig tenir sis o set anys o creure també, durant un temps, que el tió de Nadal es menjava mandarines a cremadent...
Per això, el dia de Tots Sants, a casa nostra passen encara les animetes.
Jo en tinc un record molt dolç i només intento que les meves filles el puguin disfrutar també. Parlant amb molta gent d'aquest antic costum he pogut veure que no era tant estés com em pensava...
La nit de Tots Sants les animetes dels nostres difunts omplen tots els racons de casa amb els panallets, castanyes i moniatos.
Llevar-se al matí notant una olor dolça i pesant especial, posar als peus a terra veure que ja, al darrera la porta de l'habitació hi ha alguna cosa extranya és simplement... màgia de tardor!
A partir de llavors tot són corredisses : Aqui dues castanyes i tres panellets!... Darrere la porta de la cuina només castanyes! A les escales s'els hi ha obert la bossa i hi han panellets escampats per tot arrreu!...Veure els nens així d'emocionats ho val tot...
El que més m'al-lucinava era entrar al lavabo i trobar les ampolles de mistela, cava i vi bollit ( el lavabo era la zona destinada als envasats!!)
Tot alló era una clara i inequivoca senyal de que les nostres animetes ens coneixien bé i només volien fer-nos passsar un altre dolç dia de Tots Sants. Potser és per aixó que mai he tingut por de les animentes ni a res que s'hi assembli.
Costums d'un temps que no tornarà però que em nego rotundament a no seguir-ne disfrutant encara que desde una altre prespectiva. Fer d'animeta...també té el seu punt!!
El dia 1, al possar els peus a terra , segueixo sentint l'olor de tradició per tot arreu i una esgarrifança molt semblant a la que fà tants anys.
AMANIDA DE FULLES VERDES AMB MANGO I GAMBES
Fa dies que no escric i simplement és per que penso que els meus últims escrits eren mereixedors d'un respir. Escrits que han tingut moltissim éxit i que aquí seguiràn per si voleu tornar-hi a fer una ullada.
Avui us deixo una combinació original però que estic segura que us sorprendrà en positiu.
És una amanida tèbia de mango i gambes.
Les nostres amanides han d'anar agafant temperatura per què nosaltres n'anirem perdent. No cal, a partir d'ara, que les menjem directament sortides de nevera doncs això ens provocarà una sensació molt poc agradable en dies de fred.
El mango és una fruita que convida a rumiar a què s'assembla el seu gust, a què ens recorda la seva textura. Per mi és la combinació d'un préssec amb una pruna i també, segons com, em recorda al meló madur. El seu gust , i sobretot la seva textura, són incomparables. Normalment quan els comprem sempre són verds i necessiten tres o quatre dies embolicats amb paper per agafar el punt óptim de maduresa.
Hi ha un llibre que, amb el mango com a protagonista, fa un recorregut per vida i costums d'una familia a l'India. És un preciós llibre amb una intens colorido a portada: L'Estació dels aromes de Amulya Malladi. Entremig de les históries s'hi poden trobar receptes i anècdotes molt recomanables sobré la fruita que avui és la reina de la recepta: el mango. La seva humilitat passa per damunt de la de la sabuda personalitat de les gambes donant-li, per mi, el paper protagonista.
La combinació de fulles verdes, unes gambes -o llagostins- fetes a la planxa , unes llesques de mango al punt de madur junt amb una vinagreta feta amb oli, llimona , pebre en gra de colors (si en teniu) , sal Maldon i julivert trinxat, fan d'aquesta combinació, una combinació molt agradable.
Aqui teniu doncs l' idea per avui. Bon diumenge!
Pienso que nuetras tres necesidades bàsicas- la comida ,la seguridad y el amor- se hallan tan entrelazadas, que no podemos pensar en una separada de las demàs.
M.F.K. Fisher
Avui us deixo una combinació original però que estic segura que us sorprendrà en positiu.
És una amanida tèbia de mango i gambes.
Les nostres amanides han d'anar agafant temperatura per què nosaltres n'anirem perdent. No cal, a partir d'ara, que les menjem directament sortides de nevera doncs això ens provocarà una sensació molt poc agradable en dies de fred.
El mango és una fruita que convida a rumiar a què s'assembla el seu gust, a què ens recorda la seva textura. Per mi és la combinació d'un préssec amb una pruna i també, segons com, em recorda al meló madur. El seu gust , i sobretot la seva textura, són incomparables. Normalment quan els comprem sempre són verds i necessiten tres o quatre dies embolicats amb paper per agafar el punt óptim de maduresa.
Hi ha un llibre que, amb el mango com a protagonista, fa un recorregut per vida i costums d'una familia a l'India. És un preciós llibre amb una intens colorido a portada: L'Estació dels aromes de Amulya Malladi. Entremig de les históries s'hi poden trobar receptes i anècdotes molt recomanables sobré la fruita que avui és la reina de la recepta: el mango. La seva humilitat passa per damunt de la de la sabuda personalitat de les gambes donant-li, per mi, el paper protagonista.
La combinació de fulles verdes, unes gambes -o llagostins- fetes a la planxa , unes llesques de mango al punt de madur junt amb una vinagreta feta amb oli, llimona , pebre en gra de colors (si en teniu) , sal Maldon i julivert trinxat, fan d'aquesta combinació, una combinació molt agradable.
 |
| Mango, fulles verdes i gambes... |
Pienso que nuetras tres necesidades bàsicas- la comida ,la seguridad y el amor- se hallan tan entrelazadas, que no podemos pensar en una separada de las demàs.
M.F.K. Fisher
NABUCCO,UN TIPUS D'INDIGACIÓ QUE TAMBÉ EXISTEIX.
El passat dotze de març de 2011, Silvio Berlusconi va enfrontar-se a la crua realitat.
A l'Òpera de Roma es representava Nabucco de Verdi dirigida per el mestre Ricardo Muti.
En un dels seus actes, l'episodi on els cors evoquen un moment en que els jueus de Babilonia entonen el famós "Va Pensiero" per fer sentir la seva veu de poble oprimit, va produir-se un fet insospitat.
A Italia aquest "Va Pensiero" sempre ha sigut un cant en la búsqueda de la llibertat.
Aquella nit , abans de la representació, l'alcalde de Roma va pujar a l'escenari i va pronunciar un discurs fent especial ènfasi en el malestar que provoquen les retallades en el presupost de cultura encara que ell mateix és membre del partit governant i havia sigut, fins no fa gaire, ministre de Berlusconi.
Aquesta intervenció del l'alcalde va produïr un efecte visceral en tots i cadascun dels assistents.
Ricardo Muti va tenir una reacció del tot inesperada quan en arribar al famós "Va Pensiero" va notar que el públic es posava en tensió. "Hi han coses que no es poden descriure però que un les sent" va declarar dies després al "Times".
Quan el cor va començar a cantar "Va Pensiero " el silenci del públic es va convertir en fervor i es podien sentir els seus laments unint-se en una sola veu amb els dels "esclaus" de l'escenari.
Quan el cant del cor arribava al seu fi, el públic va començar a demanar un bis mentre cridava "Viva Italia"...
A aquest director no li sol agradar fer un bis a meitat d'una representació però amb un gest teatral Muti es va girar al públic - i a Berlusconi que era assegut en un palco- i quan una persona va cridar :"LLarga vida a Italia!" Muti va dir llavors:
"Si, estic d'acord: Llarga vida a Italia, però jo ja no tinc trenta anys, he viscut i he corregut molt món. Avui sento vergonya del que passant al meu pais...
Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero".
Aquesta nit quan dirigia el cor que cantava "... mi pais bello y perdido.." he pensat què perquè seguim així...??
Si continuem així matarem la nostra cultura sobre la que es va construir la nostra história. En tal cas, la nostra patria estarà de veritat ..."...bella y perdida"...
Muti va seguir parlant. Jo he callat durant molts anys i ara crec que ha arribat l'hora de donar-li sentit a aquest cant.
Els hi proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots plegats el "Va Pensiero" com si fossim a casa nostra...
Peró estiguin atents, eh? ( va fer broma)
Tot el públic de l'Òpera de Roma es va aixecar i va formar part del que realment deuria ser un moment màgic...
Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco si no tota una declaració per tal de cridar l'atenció dels politics.
Nabucco, una forma d'indignació que també existeix. A aquesta forma, jo m'hi apunto!
No sé quina cara deuría posar Silvio Berlusconi en sentir això. Us ho imagineu vosaltres?
Us deixo l'enregistrament del que us he parlat.
Us recomano que ho veieu sencer. El final és...colpidor. A mi m'ha fet plorar i no dubto que tindrà el mateix efecte en molts de vosaltres.
Dedico aquest post als meus pares doncs, com amants de l'ópera que són, estic segura que haguéssin cantat drets com el primers el "Va Pensiero"per tal de transmetre que : Ja n'hi ha prou!
Gràcies Teresa per fer-me arribar coses així!
A l'Òpera de Roma es representava Nabucco de Verdi dirigida per el mestre Ricardo Muti.
En un dels seus actes, l'episodi on els cors evoquen un moment en que els jueus de Babilonia entonen el famós "Va Pensiero" per fer sentir la seva veu de poble oprimit, va produir-se un fet insospitat.
A Italia aquest "Va Pensiero" sempre ha sigut un cant en la búsqueda de la llibertat.
Aquella nit , abans de la representació, l'alcalde de Roma va pujar a l'escenari i va pronunciar un discurs fent especial ènfasi en el malestar que provoquen les retallades en el presupost de cultura encara que ell mateix és membre del partit governant i havia sigut, fins no fa gaire, ministre de Berlusconi.
Aquesta intervenció del l'alcalde va produïr un efecte visceral en tots i cadascun dels assistents.
Ricardo Muti va tenir una reacció del tot inesperada quan en arribar al famós "Va Pensiero" va notar que el públic es posava en tensió. "Hi han coses que no es poden descriure però que un les sent" va declarar dies després al "Times".
Quan el cor va començar a cantar "Va Pensiero " el silenci del públic es va convertir en fervor i es podien sentir els seus laments unint-se en una sola veu amb els dels "esclaus" de l'escenari.
Quan el cant del cor arribava al seu fi, el públic va començar a demanar un bis mentre cridava "Viva Italia"...
A aquest director no li sol agradar fer un bis a meitat d'una representació però amb un gest teatral Muti es va girar al públic - i a Berlusconi que era assegut en un palco- i quan una persona va cridar :"LLarga vida a Italia!" Muti va dir llavors:
"Si, estic d'acord: Llarga vida a Italia, però jo ja no tinc trenta anys, he viscut i he corregut molt món. Avui sento vergonya del que passant al meu pais...
Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero".
Aquesta nit quan dirigia el cor que cantava "... mi pais bello y perdido.." he pensat què perquè seguim així...??
Si continuem així matarem la nostra cultura sobre la que es va construir la nostra história. En tal cas, la nostra patria estarà de veritat ..."...bella y perdida"...
Muti va seguir parlant. Jo he callat durant molts anys i ara crec que ha arribat l'hora de donar-li sentit a aquest cant.
Els hi proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots plegats el "Va Pensiero" com si fossim a casa nostra...
Peró estiguin atents, eh? ( va fer broma)
Tot el públic de l'Òpera de Roma es va aixecar i va formar part del que realment deuria ser un moment màgic...
Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco si no tota una declaració per tal de cridar l'atenció dels politics.
Nabucco, una forma d'indignació que també existeix. A aquesta forma, jo m'hi apunto!
No sé quina cara deuría posar Silvio Berlusconi en sentir això. Us ho imagineu vosaltres?
Us deixo l'enregistrament del que us he parlat.
Us recomano que ho veieu sencer. El final és...colpidor. A mi m'ha fet plorar i no dubto que tindrà el mateix efecte en molts de vosaltres.
Dedico aquest post als meus pares doncs, com amants de l'ópera que són, estic segura que haguéssin cantat drets com el primers el "Va Pensiero"per tal de transmetre que : Ja n'hi ha prou!
Gràcies Teresa per fer-me arribar coses així!
ESCRIURE
Tots hem sentit a dir en alguna ocasió que escriure és un acte d'amor, que als escriptors els hi agrada que els estimin o que escriure, és en certa manera com despullar-se...
Jo, particularment penso que escriure és...no sé! Escriure amb l'intenció de ser entés, és molt difícil! I si, a més, t'agrada el joc que es pot jugar amb les paraules... llavors, llavors, escriure és un gran repte. Un apassionant repte.
Com sempre diu una de les meves professores : "Escriure és com llançar una pedra d'una vora de riu a l'altre. Si no hi poses l'intenssitat suficient i adequada no arribarà a l'altre banda, on és el lector ; si fas el contrari, n'hi poses massa, llavors et passaràs de llarg."
Trobar l'intenssitat per, escrivint, arribar a qui vols i de la manera que TU vols no és feina fàcil per a ningú amb una mica d'interés en arribar, es clar!!
Hi han unes normes establertes de comunicació, diriem que és un codi que tothom que vulgui escriure no es pot saltar doncs llavors no seria entenedor, però la resta és de collita propia i és aquí on la cosa comença a posar-se interessant...
El subjecte, verb i el que segueix és a l'abast de tothom però és precisament el que posem entremig, el que a vegades que no escrivim, els signes de puntuació, i la retórica que fem servir, el que realment vindrà a conformar el que volem dir i ho farà d'una manera o d'una altre completament diferent.
Quan ens esforçem per escriure bé ens convertim en més bones persones doncs el sól fet d'intentar-ho ens honora.Volem que el nostre lector ens entengui però que a la vegada li sigui cómode i agradable fer-ho. Escriure, doncs, sí és en certa manera, un acte d'amor.
L'objectiu de tot escrit és la comunicació, el transmetre, i l'objectiu de tota persona que escriu quelcom per als demés hauría de ser sempre l'adquirir la capacitat empàtica de fer arribar realment el que vol dir i com ho vol dir a qui el llegeix.
A mi m'agrada escriure perquè disfruto donant voltes a les coses i m'agrada que m'entenguin.També penso que escriure és una manera de dir que et permet rumiar-ho tant com vulguis. Enreonant no trobo la mateixa facilitat per expressar-me. Necessito d'un temps de reacció que conversant, molt poca gent m'és capaç de donar.
Assisteixo a cursos esporàdics d'escriptura a l'Ateneu de Barcelona per tal d'aprendre moltissim més a fer servir els recursos que té el llenguatge i m'hi trobo molt bé (la seva cafeteria del pati interior es una delicadesa!) encara que hi han dies que en surto pensant que en sé molt menys del que caldria per, simplement, poder expressar-me millor. Però... perseveraré com la primera!
Voler escriure amb consciència de voler transmetre és un clar propósit de planificació , d'ordenació d'idees, de treball , de correcció i molt cops, de tonar a començar amb el full en blanc altre cop.
Hi han escriptors que donen vuit vides als seus esborranys. Si després de vuit vides alló no transmet exactament el que ells volen, aquell esborrany no serveix per res i començen de zero.
Per aixó vaig aprendre que abans de donar per bo un text han de passar mooooltes coses i que un cop és publicat és normalissim pensar que l'escrit hagués pogut ser diferent, doncs el text queda escrit i nosaltres, anem canviant.
La Laura és una gran professora i entre moltissimes coses interessants també ens va explicar un dia la curiositat de que que el bon escriptor té dos cervells en un però que mai treballen junts. Un cervell és l'analític: capaç de fer esquemes i planificar i l'altre, és un cervell analògic: capaç de rajar a escriure coses i coses fins (i desde), per exemple, hores inconfessables donant pas així altre cop al cervell analític per tal de després poder corregir i repassar, afegir o retallar , suspendre o aprovar... L'escriptor al que li falta un dels dos cervells, és escriptor però una mica menys.
...Escriure és doncs simplement un procés i les dificultats a l'hora d'escriure van sempre amb nosaltres.
Que complicat que és tot plegat però quina sensació més agradable em dona sospitar que els que ara sou a l'altre banda potser heu entés una mica el que us he volgut explicar!
Avui m'agradaría deixar-vos un poema. No sóc molt aficcionada a la poesia però els poemes d'en Joan Margarit sempre són capaços de commoure'm. Traspuen una tristesa, una melangia que molts cops trobo a faltar. Trobar a faltar el sentiment de melangia, perquè no?
És un poema que parla de l'escriure , del llegir i també de la vellesa. Si sou hàbils lectors veureu que també parla de moltes altres coses. Ès potser un dels meus poemes preferits i sóc capaç d'escriure'l de memoria sense por a equivocar-me ( penso que escriure poesia de memoria sempre és arriscat...)
No sé si el què entenc llegint és exactament el que volia transmetre en Margarit escrivint, però no crec que el què sento al llegir-ho pugui estar millor redactat.
Sort hagui qui s'estimi aquest silenci
de la paraula escrita i pugui haver
una amiga amb els ulls color de fusta
per envellir plegats
J.Margarit
UN PETIT molt GRAN VIATGE
Fa una setmana que vaig arribar i em sembla que fa només unes hores. En canvi, quan era allà, em semblava estar dins d'una cadencia molt tranquila i us asseguro que no per avorriment però, l'absència de gent i la regularitat del paissatge em donava la falsa sensació de que el temps s'enlentía.
Arribar a Roncesvalles va ser fàcil i després d'un sopar de peregrina i una missa on la benedicció es feia extensible a tot tipus de creences (i fins i tot a qui no creia en res), la nit va passar volant i de sobte les campanes de les vuit ens van fer posar els peus a terra i la motxilla a l'esquena. El dia s'intuïa radiant i la nostra expectació creixia al mateix ritme que les nostres curiositats.
Fagedes amb colors de tardor ens donaven la benvinguda al que ara sé, és el camí més maco per on he caminat mai.
Parlar en el primer poblet amb una farmacèutica una bona estona va ser una mostra de que les coses funcionen igual de malament aquí que en petits llocs allunyats on quatre cases fan un carrer i sis, un poble. Els problemes i les inquietuds són les mateixes peró amb l'agravant de que la seva veu els hi sembla menys escoltada encara.
Esmorzar i tornar a caminar. Arribar al migdia al poble on haviem de dormir i passar-el de llarg i seguir caminant enmig de boscos de roures. Caminant com dins un conte de Nadal on sempre, de darrera un gran roure vell, s'hi amaga un secret.
El port de Erro feia pujada, molta. Anavem en fila sense dir-nos quasibé res i mirant a terra amb l'única imatge als ulls del que xafavem i els nostres peus acompasats. El soroll era rítmic : les petjades , els bastons de caminar, algun suspir i de tant en tant rialles, sempre rialles.
La baixada del Erro és famosa i l'esperava però abans esperava poder dinar i no va ser així. Vaig encarar la baixada amb massa poc al estómac , cansada de caminar vint quilometres amb vuit o nou kilos a l'esquena i més aviat poc entrenament (tot s'ha de dir). Mai hagués cregut baixar tot desitjant pujar! Que dures són les baixades!
El final del camí donava de plè al poble i la casa de la Sagrario ens va obrir les portes.
Dues habitacions , un bany i un office ens van semblar un castell per quatre princeses desvalgudes. Això, i un sopar del peregrí amb més rialles ens va donar forces per , abans de anar a dormir, encara fer uns bons estiraments damunt el pont de la Ràbia que anava a parar sota les finestres de les nostres habitacions.
L'endemà al matí plovia i vestides com d'un altre planeta, on geperuts i camacurts fan vida, vem començar a marxar fresques com si res però amb consciència de tenir bessons i genolls. Mitja hora més tard ja tornavem a ser nosaltres amb el nostre rítmic ritme habitual.
Ni el dia abans ni el de la pluja vem trobar-nos a ningú devant nostre ni al darrera. Un veritable i extrany luxe.
Aquest dia també vem dinar molt tard. Els fruits secs ens eren com de la famila! El restaurant Ospel ens esperava i una crema de llegums ens va fer reviscolar per fer els últims kilometres fins a Pamplona.
El primer día: 26 Kms. i el segon: 22 Kms. Mai m'hagués cregut capaç de fer això i una setmana desprès, estar aquí ,ara, escrivint!
Aquella nit vem dormir en un alberg compartint habitació amb una noia que anava sola a Sevilla en bicicleta. Una história ben curiosa la seva...
El bany era compartit amb unes cinquanta persones però, si us dic la veritat, jo no m'hi vaig trobar cap cop a ningú.
LLiteres, sacs de dormir, passejades en pijama, xuixiueixos a altes hores, lots que guiaven peus descalços , tot em recordava a quan anava de colonies amb el mossén de Santpedor però, pujar a la llitera de dalt... no ho recordava tant difícil!!
Van ser moments entranyables on el cansament i les circumstàncies ens van fer viure instants emotius i plens del que a mi m'agrada: Ànimes al descobert.
Aquell dia ens vem regalar un soparet ( la crema de llegums ja la teniem al dit gros del peu). Un deliciós sopar al Martintxo de Cizur Menor i ser al alberg abans de les deu van ser els detonants de que l'endemà al matí tinguessim forces per encara pujar al Monte del Perdón.
Nou kilometres de pujada esperaven ser trepitjats i nosaltres, amunt! De seguida vaig notar que alló anava en serio. Nou kilómetres de pujada a partir del jardí de l'ultima casa del poble...
Els nou kilometres s'acabaven sota un molins eólics que desde allà baix només s'intuien molt lluny. Feia vent, el camí atravessava camps de blat en moltes direccions, la pujada era continuada i els peus tenien poc espai per triar. Arribar a dalt va ser dur però era preciós.Els colors grocs i ocres eren els reis.
Una escultura de xapa retallada contra el vent amb les siluetes del Quixot i del Sancho ens feien situar-los lluitant amb els moderns molins que ja no eren gens lluny nostre. Com diría En Margarit No era tant lluny ni tant difícil..
Després de visitar la preciosa Ermita de Sta. Maria de Eunate, vem marxar cap a Pamplona en cotxe i ens vem instal.lar en un hotel que havia sigut un antic convent d'Adoratrices.
Pamplona: sopar de pinxos amb la meva filla que , com que estudia allá, ens va venir a trobar. (Que gran és la meva filla gran!)
Recòrrer carrers amb molta história i on les façanes de botigues ara tancades ens expliquen com era Pamplona fa cinquanta anys. Un lloc amb moltes ganes de que la gent hi visqués bé.
Arbres per tot arreu, parcs i jardins. Jovent estudiants i terrasses al carrer sempre plenes de gent. Botigues modernes i... el café Hemingway ara ja més aviat patinat de rónec però encantador si desde un racó imagines quantes históries han degut de passar-hi i et preguntes quin racó deuria ser el seu preferit.
Dormir aquella nit entre llençols blanquissims , llits enormes i desfilar dins el bany, van ser plaers que vaig agraïr com poques vegades.
L'endemà l'esmorzar va ser en l'antiga capella del convent convertit en hotel. Una preciositat. Tota pintada de blanc, uns llums que feien a la vegada de llums i de separadors entre els altissims sostres i les taules. Encantador menjador del hotel Puerta del Camino.
El nostre tren sortia a les cinc i per això encara vem tenir temps de caminar una mica ( ja sense motxilla!) dinar lleugerament i, en el romàntic quiosc del parc de La Taconera, pendre una copa de cava i compartir tres raccions generoses de pastissos casolans.Va ser un bon final. Va ser un dolç final!
Un taxi ens va portar del hotel a l'estació i allà vem pujar al tren de tornada a casa.
Buscavem un "però" al nostre viatge i no el vem trobar. Haviem disfrutat moltisim i el nostre lema "Feel Free" va fer la seva feina.
Com us deia en un escrit anterior, he aprés alguna cosa de les meves companyes i jo aseguraria que també de mi mateixa (Entre d'altres coses he aprés que estic molt més forta el que sempre havía cregut!)
He vist en les meves companyes una serenitat que molts cops jo no tinc i que és capaç de donar temps a les coses perquè es resolguin per sí soles. També m'han encomanat d'una empenta enèrgica que a mi també em falla moltes vegades . Empenta que resòl , accelera i treu de dubtes. Això, que hi han baixades més dures que moltes pujades i deu coses més junt amb cent acudits, anécdotes i cançons són el molt que n'he tret.
Què han pogut elles veure en mi ? No ho sé, haurieu de parlar amb elles!
Un PETIT molt GRAN viatge que de ben segur, repetirem.
AL BELL MIG DE MOLT POC
Sabía d'un tren a l'Equador que passa molt a ran de les parades d'un ampli mercat improvitzat en mig del no res.
Sé de mercats sobre barques en rius que, de tantes que n'hi han, el fet de que surin en un riu, només sospita.
Sé de l'estretor, de les olors i colors del mercat de peix més gran del món i un dia escriuré de lo molt que em va impressionar visitar-el. Peró el que no sabia ni imaginava era que pogués existir quelcom com el que avui us deixo avui aquí.
És una filmació que em va passar una amiga i que mereix ser vista. Sé que si la guardo aquí, la tinc molt a mà.
Un ambientat mercat a Bangkog. Fixeu-vos sobretot amb la passivitat activa de la gent. Passivitat que només pot ser només interioritzada a força de costum. Fixe-vos també en la precisió de l'alçada en que han estat posades verdures i fruites posades en cistells a terra: el tren no en mou ni una fulla.
La distància que deixa el tren entre ell i el cubículs que fan de rera botiga, és de mig pam. Imagino el soroll i l'olor que deu ocupar l'ambient del lloc i només em cap al cap que, el pas d'aquest tren, és un habitual sacseig que ja els hi és necessari.
El que més em sorprèn però és més endevant, un cop el tren ha passat. És com si, en passar, hagués isuflat una energia a tots els que es trobaven al mercat en aquell moment. Es veuen cames que brinquen amb ànsia, braços que tiben de parasols per tal de poder retornar a la penombra. Gent tornant a seure al peu de les seves colorides parades. Gent que seu hores i hores doblegada, quieta. Gent que seu a esperar, simplement a esperar amb paciència infinita.
El final de la filmació té uns instants vitals del que podria molt ben ser felicitat. Una felicitat que no entendrem mai i que no es pot comprar.
Un tren que ve a sacsejar al bell mig del molt poc.
Sé de mercats sobre barques en rius que, de tantes que n'hi han, el fet de que surin en un riu, només sospita.
Sé de l'estretor, de les olors i colors del mercat de peix més gran del món i un dia escriuré de lo molt que em va impressionar visitar-el. Peró el que no sabia ni imaginava era que pogués existir quelcom com el que avui us deixo avui aquí.
És una filmació que em va passar una amiga i que mereix ser vista. Sé que si la guardo aquí, la tinc molt a mà.
Un ambientat mercat a Bangkog. Fixeu-vos sobretot amb la passivitat activa de la gent. Passivitat que només pot ser només interioritzada a força de costum. Fixe-vos també en la precisió de l'alçada en que han estat posades verdures i fruites posades en cistells a terra: el tren no en mou ni una fulla.
La distància que deixa el tren entre ell i el cubículs que fan de rera botiga, és de mig pam. Imagino el soroll i l'olor que deu ocupar l'ambient del lloc i només em cap al cap que, el pas d'aquest tren, és un habitual sacseig que ja els hi és necessari.
El que més em sorprèn però és més endevant, un cop el tren ha passat. És com si, en passar, hagués isuflat una energia a tots els que es trobaven al mercat en aquell moment. Es veuen cames que brinquen amb ànsia, braços que tiben de parasols per tal de poder retornar a la penombra. Gent tornant a seure al peu de les seves colorides parades. Gent que seu hores i hores doblegada, quieta. Gent que seu a esperar, simplement a esperar amb paciència infinita.
El final de la filmació té uns instants vitals del que podria molt ben ser felicitat. Una felicitat que no entendrem mai i que no es pot comprar.
Un tren que ve a sacsejar al bell mig del molt poc.
UN DETALL EFÍMER (2011)
 |
| A la Mercé que sé que una cosa així...li agradarà! |
M'he llevat i he pensat d'esmorzar fora la terrassa. Una fulla m'ha fet recordar un detall tan...simple.
Un plat de color clar, cacau en pols i un resultat espectacular.
Qualsevol plantilla us serveix, proveu amb diferents fulles, petites culleres o forquilles, qualsevol figura troquelada en paper...
Disposar el model triat sobre la base i amb l'ajut d'un colador cobrir de cacau en pols (sucre llustre, si la base es fosca). Retirar el model i... disfrutar.
Aquest estampat pot acompanyar unes boles de gelat, un tall generós de pastís o simplement unes fruites posades amb gust.
Aquest estampat pot acompanyar unes boles de gelat, un tall generós de pastís o simplement unes fruites posades amb gust.
M'encanta per lo delicat, fàcil de fer i també , perquè no, per lo efímer.
VEDELLA BOURGUIGNON
 |
Júlia & Julie
|
Aquesta recepta és d'aquelles que, amb gran facilitat, resulta una recepta ideal.
Memoritzeu-la com a concepte doncs més que una recepeta és una "manera de fer".Avui la fem amb vedella però un altre dia podem fer-la amb pollastre o, fins i tot, amb mandonguilles.
La base de la recepta és el vi i, en aquest cas, un vi de la Borgonya ens ajudarà a obtenir un gust que no es pot comparar amb res.
Borgonya és una regió francesa i una de les millors zonas vitícolas del país. Els seus vins negres són elaborats quasibé tots amb pinot noir i els blancs amb la varietat chardonay.
En la següent recepta el vi té vital importancia o sigui que si no trobeu un vi de Borgonya fet amb pinot noir, us pot servir qualsevol altre peró que sigui elaborat amb el mateix raïm com molt bé podria ser un Syrah un Chianti o un Côtes du Rhone.
Preparació:
- 1.500 kg de vedella del coll a daus per estofar
- 2 cebes
- 2 pastanagues
- 2 grans d'all
- 1 trosset d'api (10 cm)
- 2 fulles de llorer
- 2 branquetes de farigola
- 10 grans de pebre negre
- 1 ampolla de vi de Borgonya o equivalent
- farina blanca
- oli,sal
- bolets (si en trobeu!!)
- julivert
En aquesta recepta, com en qualsevol altre que fem servir vedella, el punt de repós de la carn es molt important. Quan l'aneu a preparar la carn ha de ser reposada al menys quatre o cinc dies. Millor que demaneu al vostre carnicer i ell us indicarà. El fet que al tocar-la s'enganxi a les mans una mica és una bonissima senyal de que probablement està al punt.
En un recipient de vidre( o ceràmica ) posar-hi la vedella i barrejar-la amb tots els altres ingredients: pastanagues, cebes api i alls, tot a trossos i també les fulles de llorer, la farigola i els grans de pebre. Barrejar amb les mans i abocar-hi el vi. Tapar amb paper de plàstic i reservar a la nevera.Deixar macerar dotze hores. És ideal fer el que us he explicat fins ara al vespre i voler el plat per l'endemà.
Passades dotze hores treure la carn de la maceració.Veureu que la carn ha agafat un color preciós i que la cuina fa una olor indescriptible...!!
Eixugar els trossos de carn amb un drap de cotó o un paper absorvent .Posar-hi una mica de sal, pebre i enfarinar-los lleugerament . Enrossir-los en un recipient ampli i amb oli. Jo hi poso també una mica de mantega.
Mentrestant afegir 1/2 l. de caldo ( o aigua) a les verdures i vi de la maceració i fer-les bollir uns deu minuts per tal de que concentrin el seu gust. Colar i reservar.
Quan la carn tingui bon color afegir-hi les verdures i herbes escorregudes i deixar que tot plegat s'estovi, tapant el recipient i fent-t'ho coure uns deu minuts. Passat aquest temps abocar-hi el líquid, deixar arrancar el bull, remenar , tapar i coure dins el forn a 200º una hora i quart . Destapar a última hora per coure destapat quinze minuts més. Remenar de tant en tant quan sigui al forn.
Mentrestant podeu fer uns bolets saltejats o unes verdures per afegir al final del plat.
Quan surt del forn rectificar de sal i pebre, afegir l'acompanyament que potser haureu preparat, coure uns cinc minuts tot junt i servir.
Feia moltissim temps que no feia aquesta recepta i una pel-licula m'hi va inspirar: Julie &Julia.
Una pel-licula que ens mostra el nexe d'unió entre dues dones d'époques molt diferents. Dones somiadores, incomformistes, amants de les coses bones i dels petits plaers. Dones sense gaires complicacions.
Una bona amiga em va recomanar que la veiés i ara , jo, us la recomano a vosaltres de tot cor!
DONES NO TAN BONES...
Cada dia més sovint topo amb dones que s'em presenten sense cap entrebanc com a dones perfectes. És com si la crisi general que vivim últimament, les fes surar més que a ningú.
Dones capaçes de nedar entre canalla i conduïr pel camí que és correcte a adolescents sense, per això, deixar fer molt esport tot portant una casa com la millor de les governantes... A part, es clar, de cuinar com els àngels i estalviar com la millor de les ratetes presumides. Capaçes,com no, de divertir-se a tota hora i, amb la que està caient, capaçes de mossegar públicament la mà que les alimenta i desmerèixer als quatre vents a les de qui els hi fa el llit, renta, estén i planxa.
Dones amb també amb la virtut de semblar estar sempre impecables desde las set del mati i, com no podia ser d'altre manera, que disfruten insiuant que la seva vida íntima és envejable dins del seu matrimoni i també, fora.
Apaga y vámonos!! (o si ho preferiu: Apaga i marxem!)
La meva edat ja em permet la llicencia de desconfiar de qualsevol dona capaç d'ensenyar-me més amunt del genoll però al mateix temps incapaç d'ensenyar-me un trosset de la seva ànima veritable!
Tinc la gran sort de conèixer també algunes ànimes de debó, dones reals amb les que val la pena compartir i que per la seva exclusivitat, són les que passen més desapercebudes a ulls inexperts.
CREMA DE CARBASSÓ "PERFECTE"
 |
Blancs i verdosos
|
Crema de carbassó... Perfecte?!? Si, ho és.
Que així sigui no és només producte de la dedicació i els miraments, també té mooolt a veure el tenir-ne la recepta adecuada!
Que així sigui no és només producte de la dedicació i els miraments, també té mooolt a veure el tenir-ne la recepta adecuada!
Posar a bollir verdures i triturar, és fer un puré. Si la verdura és carbassó, pot molt ben ser un puré o crema de carbassó però... per molta dedicació que hi posem mai serà perfecte si no canviem de sistema! El perfecte sistema de fer els purés o cremes és aquest, creu-me!
No em diguis que no es preciósa la posada en escena! Perquè resulti ja em de començar-ne a disfrutar en aquest punt, en la posada en escena. A mi m'encanten les posades en escena!
No us poseu a fer cap recepta fins que no tingueu tots els ingredients tallats, mesurats i a punt. Així ,psicologicament, "fer" la recepta és farà més portable.
Preparació:
- La part blanca de dos alls porros
- un all
- Quatre carbassons
- Una ceba tendre
- Oli d'oliva
- 30 grs. de mantega (no és tota la de la foto)
- sal i pebre
En un recipient al foc posar-hi l'oli i la mantega.Quan la mantega és fosa posar-hi els porros i la ceba a làmines. Salar i tapar. Deixar que és faci peró que no agafi quasibé color. Controlar el foc.
Afegir-hi els carbassons laminats i sense pelar, remenar,salar de nou i tornar a tapar. Esperar que tot plegat quedi molt fet i és llavors, i no abans , quan podem afegir aigua per deixar-ho bollir uns deu minuts. L'aigua ha de sobrepassar els ingredients en dos-tres dits, no més. Bollir semi tapat i a foc mig.
Quan han passat els deu minuts, triturar amb una batidora (tipus minipimer) i en aquest punt afegir, si voleu, 100 c.c. de crema de llet a temperatura ambient i també uns 40 grs. de formatge cremós convertint llavors la crema en quelcom més suntuós però també més calóric.
Rectificar de sal i pebre i reservar.
Personalment, jo deixo els" toppings": crema de llet i formatge, per molt de tant en tant.
Ja em direu com us resulta!
BRIE AMB MELMELADA
 |
Mmmmmmmm.....
|
Et sedueix l'idea d'aquesta parella?
Doncs imagina l'efecte i el gust després de deu segons de forn o microones...
La fórmula es molt simple: Formatge Brie obert per la meitat i farcit amb melmelada, deu segons de microones i llest!
La melmelada al teu gust. Aquesta, és de tomàquet però queda perfecte amb melmelada de fruits vermells o de taronja amargant.
Unes llesques de diferents pans ( torrades o no), un parell més de tipus de formatges , uns brots de raïm , uns fruits secs,...un cava glaçat( o un vi al seu punt) convertiràn un sopar lleuger en tot un escenari!
Aixó sí!! Aquest àpat, per la seva frugalitat, mereix d'unes bones postres...
CREMA DE CARBASSA, PASTANAGA I MONIATO
 |
Petits plaers...
|
La crema de carbassa que us explicaré poc té a veure amb la crema de carbassa convencional o amb la que la majoria podeu conèixer.
Es tracta d'una crema feta amb la carbassa com ingredient principal però també amb pastanagues i moniato.
Sense deixar de ser una crema de carbassa té uns acompanyants que fan molt bé la seva funció.
La carbassa, com a únic ingredient, té com a resultat una crema més aviat sosa o poc fina i és aquí on la pastanaga amb la seva dolçor actua sense alterar el color ni el gust de carbassa especialment.
Per altre banda totes les cremes de color intens tendeixen a perdre'l en bollir. En aquest cas és el moniato és qui aporta la pectina i fa que la crema guardi el preciós color fins i tot després de bollir.
Sense deixar de ser una crema de carbassa té uns acompanyants que fan molt bé la seva funció.
La carbassa, com a únic ingredient, té com a resultat una crema més aviat sosa o poc fina i és aquí on la pastanaga amb la seva dolçor actua sense alterar el color ni el gust de carbassa especialment.
Per altre banda totes les cremes de color intens tendeixen a perdre'l en bollir. En aquest cas és el moniato és qui aporta la pectina i fa que la crema guardi el preciós color fins i tot després de bollir.
La carn de carbassa li dona gust i textura, la pastanaga la dolçor i el moniato li conserva el color. Resultat: Un deu!
Bé ,us deixo la recepta que, juntament amb la de carbassó, vull que exploteu al màxim!!!
Preparació:
- 1/2 kg de carn de carbassa a daus
- 4 pastanagues tendres
- 1 moniato de mida mitjana
- una cullerada de ratlladura de taronja
- 2 allas porros
- 1 ceba
- 1 all
- 30 grs. de mantega
- oli
- Sal i pebre
En un recipent gruixut i al foc fer desfer la mantega juntament amb l'oli i posar-hi la part blanca dels porros tallada prima, la ceba laminada i deixar-ho estovar mig tapat i a foc baix fins que agafi color. Un bon invent perquè tot plegat s'estovi més ràpid es posar-hi una mica de sal , coure-ho mig tapat i remenar de tant en tant. Procureu que no agafi color.
Quan les verdures blanques siguin fetes posar- hi l'all també laminat , deixar-el fer una mica i llavors posar-hi la carn de carbassa a trossets, les pastanagues a rodalles i el moniato a trossets també. Remenar, posar-hi una mica més de sal i tornar a semi tapar.
Quan han passat uns deu minuts afegir aigua fins que sobrepassi els ingredients en tres dits i deixar bollir uns quinze minuts a foc mig. Triturar amb una batidora tipus pimer, afegir-hi la ratlladura de taronja i rectificar de sal i pebre.
Us dic igual que amb la crema de carbassó (i val per totes les cremes) si voleu afgir-hi crema de llet o formatge cremós ara és el moment, però després la crema de verdures es converteix en una altre cosa.
, deliziosa , sí, però una altre cosa.
Si us queda molt espessa podeu sempre aclarir amb una mica d'aigua.
Espolseu amb unes fulles d'orenga o alfàbrega, si voleu, abans de servir.
FIGUES AMB PERNIL IBÈRIC
Que et sembla la parella ideal d'aquesta setmana?
Un entrant senzill, preciós i... d'èxit segur!!
 |
Servir a temperatura ambient.
|
Amaneix amb un bon oli d'oliva i sal gruixuda... A taula!
Afageix, si vols, fulles verdes peró jo de tu les posaria totalment a part.
Un entrant amb un alt grau de sensibilitat.
Ull!
Ull!
PERES AL VI NEGRE
 |
A la meva amiga Maravi que sé que li encanten
|
Aquest postre és un final simple i senzill que en canvi vé a arrodonir qualsevol àpat.
És un clàssic que, com passa amb moltes bones receptes, ha caigut en desús per el seu abús.
Fa uns uns anys a tot arreu es feien peres al vi i... que malament en alguns llocs!!... Aixó va provocar tal saturació que les Peres el Vi que va fer que perdessin el seu merescut lloc entre els postres deliciosos.
El suc que en resulta es un agradable estimulant molt semblant en gust, peró no pas en textura , al vin chaud suïs. Bonissim quan fa fred! Per aixó és que la qualitat del vi que fem servir, és important.
Un postre plenament de tardor. Les peres estan en el seu millor moment i val la pena que ho tinguem present.
Existeixen unes trenta varietats conegudes de peres i actualment podem disfrutar fins i tot de peres que ens venen de la Xina o del Japó en algunes de les fruiteries especialitzades que hi han a Bcn. Les varietats més conegudes provenen de França, Anglaterra , Bélgica i ,com no, del nostre trosset de Mediterrani.
Preparació:
- Sis peres tipus Conference
- 1 ampolla de vi negre de qualitat (3/4l.)
- 6 cullerades soperes de sucre
- 1 branca de canyella
- la pell d'una llimona (sense el blanc de sota!)
- la pell de mitja taronja (sense el blanc de sota!)
Pelar les peres i fregar-les amb llimona. No treure la cua ni la base. Disposar-les en un recipient gruixut al foc amb el vi , el sucre i les pells fines de llimona i taronja i també la canyella trocejada en dos o tres trossos. Posar-ho al foc i deixar-ho bollir a foc mig-baix durant uns 40 minuts aproximadament. El temps de bollició dependrà del punt de madures que estigui la fruita. Les peres han de quedar senceres pero fetes.
Mestrestant es couen s'han d'anar girant. Disfruteu de l'aroma que s'ecampara per tot arreu!!
Deixar-les refredar dins del recipient i servir a temperatura ambient passades unes hores.
Per servir les poseu totes dretes i juntes en una safata (podeu tallar una mica de la base per aconseguir-ho!!) i regueu-les amb una part del vi. Poseu-hi alguna pell de llimona i taronja i algun tros també de canyella. La resta de vi en una gerra o salsera per tal de que cadascú s'en serveixi al gust.
Acompanyar amb chatilly de nata (nata poc montada) o simplement amb.... moltes ganes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)