DE CASTANYES I PANELLETS N'HI HA PER TOTS ELS RACONETS

Ara vé el temps de collir castanyes , la castanyera , la castanyera...
Així fa una antiga cançó que ens dibuixa la bucólica imatge d'una vella castanyera que vé de la muntanya carregada amb un cistell  curull de castanyes, una faldilla que li fa campana i una  jaqueta que li va petita.
...Els castanyers, i com si tots s'haguessin posat d'acord , deixen caure els seus fruits a terra dins de closques mig obertes  amb punxes. Les castanyes hi viuen en grups de tres o quatre i, si les mirem bé, ens recorden a la fusta fosca i lluent, sense defectes. Són fruits molt calórics per tant, el que ens arribin en aquesta època i no en plè agost, tè ( dic jo) un significat.
Torrar-les com qualsevol fruit sec va ser un bon invent!!
Les castanyes.Torrades en recipients foradats que normalent són paelles que al seu mànec s'hi afegeig un allargament per tal de que la persona que les cou pugui ser lluny de la flama. Es fà un tall en la seva part a bomvada per tal de que, al coure, el fruit  pugui deformar-se sense por a convertir-se en un projectil casolà. Mullades amb aigua per tal de donar-els-hi l'humitat necessaria per què no quedin  cremades massa ràpid. Salades , per provocar que es trobin sempre més dolces del són en realitat. Un cop fetes, embolicades amb un tros de manta vella  per deixar que l' escalfor del frec a frec les acabi de coure. Reservades fins a l'última hora del àpat, hora de que el petit de la casa s' assegui a sobre el farcell i, fent més o menys comedia...hi faci un pet que doni sort a tots els que en menjin. Aquest, és el procediment.
Menjar castanyes amb aquesta liturgia és un costum de cents d'anys  i menjar-les per Tots Sants és el que correspón.

Els panallets. Petits pastissos fets de fruits secs per dins i per fora. Friuts secs, sucre i també, a vegades, uns tros de patata bollida que ens assegura que, al sortir del forn, no tindràn una forma que no volem. Pastissets calórics capaços de donar força al més dèbil i animar ( juntament amb el porró de mistela) les sobretaules més compromeses.
Els panellets són directes descendents de la tradició que hi havía en un temps en que les campanes de les esglèsies dels nostres pobles no paraven de repicar en la nit de Tots Sants i , és clar, eren campanes que es tocaven a braços!! Els campaners necesitaven forces inmediates per tal de fer la seva feina amb la suficient energia i en aquella época els fruits secs eren molt a mà i per tot arreu. De seguida dels fruits secs s'en van fer unes pastes i de les pastes una tradició catalana : Els panellets.

Sóc de mantenir les antigues tradicions i fugir de qualsevol creença que em vulgui convènçer que amb els més petits de la casa ha de primar la sinceritat en segons què.
A mi no m'ha donat mal resultat el no saber qui eren les animetes que omplien els racons de coses bones la nit de Tots Sants fins que vaig tenir sis o set anys o creure també, durant un temps, que el tió de Nadal es menjava mandarines a cremadent...
Per això, el dia de Tots Sants, a casa nostra passen encara les animetes.
Jo en tinc un record molt dolç i només intento que les meves filles el puguin disfrutar també. Parlant amb molta gent d'aquest antic costum he pogut veure que no era tant estés com em pensava...
La nit de Tots Sants les animetes dels nostres difunts omplen tots els racons de casa amb els panallets, castanyes i moniatos.
Llevar-se al matí notant una olor dolça i pesant especial, posar als peus a terra veure que ja, al darrera la porta de l'habitació hi ha alguna cosa extranya és simplement... màgia de tardor!
A partir de llavors tot són corredisses : Aqui dues castanyes i tres panellets!... Darrere la porta de la cuina només castanyes! A les escales s'els hi ha obert la bossa i hi han panellets escampats per tot arrreu!...Veure els nens així d'emocionats ho val tot...
El que més m'al-lucinava era entrar al  lavabo i trobar les ampolles de mistela, cava i vi bollit ( el lavabo era la zona destinada als envasats!!)
Tot  alló era una clara i inequivoca senyal de que les nostres animetes ens coneixien bé  i només volien fer-nos  passsar un altre dolç dia de Tots Sants. Potser és per aixó que mai he tingut por de les animentes ni a res que s'hi assembli.
Costums d'un temps que no tornarà però que em nego rotundament a no seguir-ne disfrutant encara que desde una altre prespectiva. Fer d'animeta...també té el seu punt!!

El dia 1, al possar els peus a terra , segueixo sentint l'olor de tradició per tot arreu i una esgarrifança molt semblant a la que fà tants anys.