A l'Òpera de Roma es representava Nabucco de Verdi dirigida per el mestre Ricardo Muti.
En un dels seus actes, l'episodi on els cors evoquen un moment en que els jueus de Babilonia entonen el famós "Va Pensiero" per fer sentir la seva veu de poble oprimit, va produir-se un fet insospitat.
A Italia aquest "Va Pensiero" sempre ha sigut un cant en la búsqueda de la llibertat.
Aquella nit , abans de la representació, l'alcalde de Roma va pujar a l'escenari i va pronunciar un discurs fent especial ènfasi en el malestar que provoquen les retallades en el presupost de cultura encara que ell mateix és membre del partit governant i havia sigut, fins no fa gaire, ministre de Berlusconi.
Aquesta intervenció del l'alcalde va produïr un efecte visceral en tots i cadascun dels assistents.
Ricardo Muti va tenir una reacció del tot inesperada quan en arribar al famós "Va Pensiero" va notar que el públic es posava en tensió. "Hi han coses que no es poden descriure però que un les sent" va declarar dies després al "Times".
Quan el cor va començar a cantar "Va Pensiero " el silenci del públic es va convertir en fervor i es podien sentir els seus laments unint-se en una sola veu amb els dels "esclaus" de l'escenari.
Quan el cant del cor arribava al seu fi, el públic va començar a demanar un bis mentre cridava "Viva Italia"...
A aquest director no li sol agradar fer un bis a meitat d'una representació però amb un gest teatral Muti es va girar al públic - i a Berlusconi que era assegut en un palco- i quan una persona va cridar :"LLarga vida a Italia!" Muti va dir llavors:
"Si, estic d'acord: Llarga vida a Italia, però jo ja no tinc trenta anys, he viscut i he corregut molt món. Avui sento vergonya del que passant al meu pais...
Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero".
Aquesta nit quan dirigia el cor que cantava "... mi pais bello y perdido.." he pensat què perquè seguim així...??
Si continuem així matarem la nostra cultura sobre la que es va construir la nostra história. En tal cas, la nostra patria estarà de veritat ..."...bella y perdida"...
Muti va seguir parlant. Jo he callat durant molts anys i ara crec que ha arribat l'hora de donar-li sentit a aquest cant.
Els hi proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots plegats el "Va Pensiero" com si fossim a casa nostra...
Peró estiguin atents, eh? ( va fer broma)
Tot el públic de l'Òpera de Roma es va aixecar i va formar part del que realment deuria ser un moment màgic...
Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco si no tota una declaració per tal de cridar l'atenció dels politics.
Nabucco, una forma d'indignació que també existeix. A aquesta forma, jo m'hi apunto!
No sé quina cara deuría posar Silvio Berlusconi en sentir això. Us ho imagineu vosaltres?
Us deixo l'enregistrament del que us he parlat.
Us recomano que ho veieu sencer. El final és...colpidor. A mi m'ha fet plorar i no dubto que tindrà el mateix efecte en molts de vosaltres.
Dedico aquest post als meus pares doncs, com amants de l'ópera que són, estic segura que haguéssin cantat drets com el primers el "Va Pensiero"per tal de transmetre que : Ja n'hi ha prou!
Gràcies Teresa per fer-me arribar coses així!
Felicitats!! Com sempre..sorprenent!
ResponEliminaM'ha semblat una entrada obligatoria de fer avui. El meu tros de cervell analògic s'ha desbordat!
ResponEliminaGràcies Su!
Feu bondat!
Jo crec que aquest fet s´hauria d´haver comentat als telenoticies de totes les cadenes de televisio.És una altre manera de mostrar el malestar amb la classe politica, amb el sistema.No deu interessar donar.la a coneixer.
ResponEliminaQue dediquis aquest post als teus pares m´ha semblat ub altre genialiat de les Coses Teves!!Teresa
La pell de gallina!!!! Ostraaassss!! QUIN MOMENT!!!
ResponEliminaI només és parla dels grups minoritaris que fan tant soroll.
Perquè no parlar-ne d'aquest altre grup, també?
A la minoria, anomenats INDIGNATS els tatxen de vegades de ganduls, de provocadors, males persones… i molts altres adjectius més denigrants que potser, segons ells acabarien per definir-los com a persones "non grates".
Llavors, davant d'aquesta actitud que han optat, com podrien justificar l'espontània reacció que han tingut una minoria que es troba a l'ôpera de Roma i demana el mateix?
Pels polítics, aquesta minoria està formada per persones amb un perfil més culte, educades, respetades… tot mentida! perquè com sempre i en tot lloc, "a la casa del Senyor hi ha de tot".
Aquests també són persones "non grates"?
És millor no fer-ni publicitat, deurien pensar! L'han fet molt grossa!!!
Entenc la vergona que va sentir el mestre Ricardo Muti! I qui no la sent?
Qui no sent ràbia quan es fan públics sous i pensions vitalícies que s'han assignat uns quants i per la cara i que a sobre desacrediten amb tanta força a minories com els "Indignats"?
Com no es pot sentir vergonya davant tots aquests aconteixements?
A mi em sona haver escoltat una noticia on es parlava d'aquest fet, però molt i molt per sobre. En cap moment em vaig poder imaginar algo com això.
IRREPETIBLE aquest moment viscut a l'Òpera de Roma., i en tants llocs que es deuen donar i no ens arriba.
Salut,
Núria M.
Angels, amb el teu article podem comprovar que l'indignació no té assignada una determinada classe o grup social com pretenen fer-nos creure els polítics interessats en fer perdre força al moviment.
ResponEliminaEl dia 15 també vaig poder comprovar en primera persona a la manifestació, que a banda de ser realment multitudinària, aglutinava gent de totes les edats i classes socials.
Hem d'adonar-nos que la crisi s'escampa com una taca d'oli... poc a poc... silenciosament... però tard o d'hora ens acabarà afectant a tots.
Bravo pel mestre Muti, per les seves paraules i per fer partícip al mon de la cultura a una reclamació que comença a ser un clam!
Felicitats pel post!
Toni (@Puigpedros)
A tots els que heu comentat, Gràcies!
ResponEliminaEstem tots d'acord en que una imatge val més que mil paraules i aixó que hem vist plegats és una imatge que val totes les paraules del món!