ESCRIURE

 
Tots hem sentit a dir en alguna ocasió que escriure és un acte d'amor, que als escriptors els hi agrada que els estimin o que escriure, és en certa manera com despullar-se...
Jo, particularment penso que escriure  és...no sé! Escriure amb l'intenció de ser entés, és molt difícil!  I si, a més, t'agrada el joc que es pot jugar amb les paraules... llavors, llavors, escriure és un gran repte. Un apassionant repte.

Com sempre diu una de les meves professores : "Escriure és com llançar una pedra d'una vora de riu a l'altre. Si no hi poses l'intenssitat suficient i adequada no arribarà a l'altre banda, on és el lector ; si fas el contrari, n'hi poses massa, llavors  et passaràs de llarg."
Trobar l'intenssitat per, escrivint, arribar a qui vols i de la manera que TU vols no és feina fàcil per a ningú amb una mica d'interés en arribar, es clar!!
Hi han unes normes establertes de comunicació, diriem que és un codi  que tothom que vulgui escriure no es pot saltar doncs llavors no seria entenedor,  però la resta és de collita propia i és aquí on la cosa comença a posar-se interessant...
El subjecte, verb i el que segueix és a l'abast de tothom però  és precisament el que posem entremig, el que a  vegades que no escrivim, els signes de puntuació, i la retórica que fem servir, el que realment vindrà a conformar el que volem dir i ho farà d'una manera o d'una altre completament diferent.
Quan ens esforçem per escriure bé ens convertim en més bones persones doncs el sól fet d'intentar-ho ens honora.Volem que el nostre lector ens entengui però que a la vegada li sigui cómode i agradable fer-ho. Escriure, doncs, sí és en certa manera, un acte d'amor.

L'objectiu de tot escrit és la comunicació, el transmetre, i l'objectiu de tota persona que escriu quelcom per als demés hauría de ser sempre l'adquirir  la capacitat empàtica de fer arribar realment el que vol dir i com ho vol dir a qui el llegeix.
A mi m'agrada escriure perquè disfruto donant voltes a les coses i m'agrada que m'entenguin.També penso que escriure és una manera de dir que et permet rumiar-ho tant com vulguis. Enreonant no trobo la mateixa facilitat per expressar-me. Necessito d'un temps de reacció que conversant, molt poca gent m'és capaç de donar.
Assisteixo a cursos esporàdics d'escriptura a l'Ateneu de Barcelona per tal d'aprendre moltissim més a fer servir els recursos que té el llenguatge i m'hi trobo molt bé (la seva cafeteria del pati interior es una delicadesa!) encara que hi han dies que en surto pensant que en sé molt menys del  que caldria per, simplement, poder expressar-me millor. Però... perseveraré com la primera!

Voler escriure amb consciència de voler transmetre és un clar propósit de planificació , d'ordenació d'idees, de treball , de correcció i molt cops, de tonar a començar amb el full en blanc altre cop.
Hi han escriptors que donen vuit vides als seus esborranys. Si després de vuit vides alló no transmet exactament el que ells volen, aquell esborrany no serveix per res i començen de zero.
Per aixó vaig aprendre que abans de donar per bo un text han de passar mooooltes coses  i que un cop és publicat és normalissim pensar que l'escrit hagués pogut ser diferent, doncs el text queda escrit  i nosaltres, anem canviant.

La Laura és una gran professora i entre moltissimes coses interessants també ens va explicar un dia  la curiositat de que que el bon escriptor té dos cervells en un però que mai treballen junts. Un cervell és l'analític: capaç de fer esquemes i planificar i l'altre, és un cervell analògic: capaç de rajar a escriure coses i coses fins (i desde), per exemple, hores inconfessables donant pas així altre cop al cervell  analític per tal de després poder corregir i repassar, afegir o retallar , suspendre o aprovar... L'escriptor al que li  falta un dels dos cervells, és escriptor però una mica menys.

...Escriure és doncs simplement un procés i les dificultats a l'hora d'escriure van sempre amb nosaltres.
Que complicat que és tot plegat però quina sensació més agradable em dona sospitar que els que ara sou a l'altre banda potser heu entés una mica  el que us he volgut explicar!

Avui m'agradaría deixar-vos un poema. No sóc molt aficcionada a la poesia però els poemes d'en Joan Margarit sempre són capaços de commoure'm. Traspuen una tristesa, una melangia que molts cops trobo a faltar. Trobar a faltar el sentiment de melangia, perquè no?
És un poema que parla de l'escriure , del llegir i també de la vellesa. Si sou hàbils lectors veureu que també parla de moltes altres coses. Ès potser un dels meus poemes preferits i sóc capaç d'escriure'l de memoria sense por a equivocar-me ( penso que escriure poesia de memoria sempre és arriscat...)

No sé si el què entenc llegint és exactament el que volia transmetre en Margarit escrivint, però no crec que el què sento al llegir-ho pugui estar millor redactat.

Sort hagui qui s'estimi aquest silenci

de la paraula escrita i pugui haver 

una amiga amb els ulls color de fusta 

per envellir plegats

J.Margarit