AL BELL MIG DE MOLT POC

   Sabía d'un tren a l'Equador que passa molt a ran de les parades d'un ampli mercat improvitzat en mig del no res.
Sé de mercats sobre barques en rius que, de tantes que n'hi han, el fet de que surin en un riu, només sospita.
Sé de l'estretor, de les olors i colors  del mercat de peix més gran del món i un dia escriuré de lo molt que em va impressionar visitar-el. Peró el que no sabia ni imaginava era que pogués existir quelcom com el que avui us deixo avui aquí.
És una filmació que em va passar una amiga i que mereix ser vista. Sé que si la guardo aquí, la tinc molt a mà.
Un ambientat mercat a Bangkog. Fixeu-vos sobretot amb la passivitat activa de la gent. Passivitat que només pot ser només interioritzada a força de costum. Fixe-vos també en la precisió de l'alçada en que han estat posades verdures i fruites posades en cistells a terra: el tren no en  mou ni una fulla.
La distància que deixa el tren entre ell i el cubículs que fan de rera botiga, és de mig pam. Imagino  el soroll i l'olor que deu ocupar l'ambient del  lloc i només em cap al cap que, el pas d'aquest  tren, és un  habitual  sacseig que ja els hi és necessari.
El que més em sorprèn però és més endevant, un cop el tren ha passat. És com si, en passar, hagués isuflat una energia a tots els que es trobaven al mercat en aquell moment. Es veuen cames que brinquen amb ànsia, braços que tiben de parasols per tal de poder retornar a la penombra.  Gent tornant a seure al peu de les seves colorides parades. Gent que seu hores i hores doblegada, quieta. Gent que seu a esperar, simplement a esperar amb paciència infinita.
El final de la filmació  té uns instants vitals del que podria molt ben ser felicitat. Una felicitat que no entendrem mai i que no es pot comprar.
Un tren que ve a sacsejar al bell mig del molt poc.