 |
| No hi haurà sípia per tants pèsols! :) |
Fa dies que no escric i és que no vull desaprofitar el privilegi de poder escriure només i quan en sento la necessitat. No m'agradaria convertir aquest plaer en una obligació, perquè d'obligacions...ja en tinc d'altres!
A Manresa el març va acabar plujosament i veig que l'abril comença més o menys d'igual manera. Els que em coneixeu sabeu que jo sóc més JO quan plou, quan tots els colors són més apagats, més pesants. No puc dir, doncs, que aquests dies em desagradin, ans al contrari!
Quan el cel escampi tots sabem que les tardes seran ja clarament més llargues i tot semblarà indicar que hi ha una mena de resurrecció general.
Les astènies primaverals comencen a ser anomenades doncs, el voler restaurar la serenor en les fites quotidianes, sembla voler acabar amb les nostres forces a aquestes alçades d'any. També ens pesa el que ja han passat tres mesos del començament del dos mil tretze i ens toca reconèixer que molts dels propòsits que tant vem donar per fets aleshores són encara per encetar allà, on van nèixer.
L'acceptar que hi ha coses que no canviaran per molt que ens hi esforcem, és un repte íntim del que ningú ens en farà cap menció especial si mai el fem nostre. Mai ens sentirem prou reconegut l'esforç que fem en acceptar tal i com són segons quines coses. Fa molt pocs dies he fet quaranta-set anys i aquest fet ja em dóna la llicència, i la distància suficient, per assegurar segons què.
El concepte de la serenitat que desitjo en aquest moment res té a veure amb donar per fet que les coses no poden canviar. Crec fermament que podem canviar la qualitat de la nostra existència i a la vegada restaurar l'equilibri en el nostre dia a dia, encara que això ens porti a buscar el que no tenim i per tant, a trobar el que no esperem.
Molts cops penso que les meves energies es dispersen massa, amb bona intenció, és clar, però en massa direccions. Hauria de ser capaç d'enfocar millor. Si no som capaços de ser suficientment serens hauríem d'actuar com si ho fóssim fins a viure plenament en el paper, oi? He de seguir practicant...
Molts de nosaltres representem tres o quatre personatges al dia i és realment difícil que ment, cos i esperit siguin en tot moment en sintonia amb el que ens envolta. Qualsevol tipus de ritual tranquil.litzador que inventem ens farà bé. La nostra tria serà l'encarregada de proporcionar-nos l'energia que ens sembla mancar. Crec que la serenitat n'és la clau.
Us confesso que un petit tros de terra, que m'està posant molts reptes, és el que ara em té enfangada! (Aquests dies de pluja, mai més ben dit!)
Em toca aprendre a fer els canals del reg amb eines totes estranyes per mi, a plantar segons les llunes, a saber que algunes flors, a part de maques, són ideals per fer venir papallones que acaben amb segons quins pulgons...
Preparar, plantar, mimar per poder veure néixer i créixer, és en definitiva pel que poden servir uns poquíssims metres quadrats de bona terra. L'adquisició més simple i encantadora que he fet en molts anys.
Un trosset de terra que, si vull, puc no posar-hi res i anar-hi només a gaudir dels preciosos horts veïns o bé, puc treballar-la una mica destriant el que no convé del que hi fa falta, per tal de ser part activa de petits miracles.
Jo trio, però tot d'una manera tranquil.la, sense cap obligació, que és com val la pena disfrutar dels privilegis.
