UN PETIT molt GRAN VIATGE


   Fa una setmana que vaig arribar  i em sembla que fa només unes hores. En canvi, quan era allà, em semblava estar dins d'una cadencia molt tranquila i us asseguro que no per avorriment però, l'absència de gent i la regularitat del paissatge em donava la falsa sensació de que el temps s'enlentía.
Arribar a Roncesvalles va ser fàcil i després d'un sopar de peregrina i una missa on la  benedicció es feia extensible a tot tipus de creences (i fins i tot a qui no creia en res), la nit va passar volant i de sobte les campanes de les vuit ens van fer posar els peus a terra i la motxilla a l'esquena. El dia s'intuïa radiant i la nostra expectació creixia al mateix ritme que les nostres curiositats.
Fagedes amb colors de tardor ens donaven la benvinguda al que ara sé, és el camí més maco per on he caminat mai.
Parlar en el primer poblet amb una farmacèutica una bona estona va ser una mostra de que les coses funcionen igual de malament aquí que en petits llocs allunyats on quatre cases fan un carrer i sis, un poble. Els problemes i  les inquietuds són les mateixes peró amb l'agravant de que la seva veu els hi sembla menys escoltada encara.
Esmorzar i tornar a caminar. Arribar al migdia al poble on haviem de dormir i passar-el de llarg i seguir caminant enmig de  boscos de roures. Caminant com dins un conte de Nadal on sempre, de darrera un gran roure vell, s'hi amaga un secret.
El port de Erro feia pujada, molta. Anavem en fila sense dir-nos quasibé res i mirant a terra amb l'única imatge als ulls del que xafavem i els nostres peus acompasats. El soroll era rítmic : les petjades , els bastons de caminar, algun suspir i de tant en tant rialles, sempre rialles.
La baixada del Erro és famosa i l'esperava però abans esperava poder dinar i no va ser així. Vaig encarar la baixada amb massa poc al estómac , cansada de caminar vint quilometres amb vuit o nou kilos a l'esquena i més aviat poc entrenament (tot s'ha de dir). Mai hagués cregut baixar tot desitjant pujar! Que dures són les baixades!
El final del camí donava de plè al poble i la casa de la Sagrario ens va obrir les portes.
Dues habitacions , un bany i un office ens van semblar un castell per quatre princeses desvalgudes. Això, i un sopar del peregrí amb més rialles ens va donar forces per , abans de anar a dormir, encara  fer uns bons estiraments damunt el pont de la Ràbia que anava a parar sota les finestres de les nostres habitacions.
L'endemà al matí plovia i vestides com d'un altre planeta, on geperuts i camacurts fan vida, vem començar a marxar fresques com si res però amb consciència de tenir bessons i genolls. Mitja hora més tard ja tornavem a ser nosaltres amb el nostre rítmic ritme habitual.
Ni el dia abans ni el de la pluja vem trobar-nos a ningú  devant nostre ni al darrera. Un veritable i extrany luxe.
Aquest dia també vem dinar molt tard. Els fruits secs ens eren com de la famila! El restaurant Ospel ens esperava i una crema de llegums ens va fer reviscolar per fer els últims kilometres fins a Pamplona.
El primer día: 26 Kms. i el segon: 22 Kms. Mai m'hagués cregut capaç de fer això i una setmana desprès, estar aquí ,ara, escrivint!
Aquella nit vem dormir en un alberg compartint habitació amb una noia que anava sola a Sevilla en bicicleta. Una história ben curiosa la seva...
El bany era compartit amb unes cinquanta persones però, si us dic la veritat, jo no m'hi vaig trobar cap cop a ningú.
LLiteres, sacs de dormir, passejades en pijama, xuixiueixos a altes hores, lots que guiaven peus descalços , tot em recordava a  quan anava de colonies amb el mossén de Santpedor però, pujar a la llitera de dalt... no ho recordava tant difícil!!
Van ser moments entranyables on el cansament i les circumstàncies ens van fer viure instants emotius i plens del que a mi m'agrada: Ànimes al descobert.
Aquell dia ens vem regalar un soparet ( la crema de llegums ja la teniem al dit gros del peu). Un deliciós sopar al Martintxo de Cizur Menor i ser al alberg abans de les deu van ser els detonants de que l'endemà al matí tinguessim forces per encara pujar al Monte del Perdón.
Nou kilometres de pujada esperaven ser trepitjats i nosaltres, amunt! De seguida vaig notar que alló anava en serio. Nou kilómetres de pujada a partir del jardí de l'ultima casa del poble...
Els nou kilometres s'acabaven sota un molins eólics que desde allà baix només s'intuien molt lluny. Feia vent, el camí atravessava camps de blat en moltes direccions, la pujada era continuada i els peus tenien poc espai per triar. Arribar a dalt va ser dur però era preciós.Els colors grocs i ocres eren els reis.
Una escultura de xapa retallada contra el vent amb les siluetes del Quixot i del Sancho ens feien situar-los lluitant amb els moderns molins que ja no eren gens lluny nostre. Com diría En Margarit No era tant lluny ni tant difícil..
Després de visitar la preciosa Ermita de Sta. Maria de Eunate, vem marxar cap a Pamplona en cotxe i ens vem instal.lar en un hotel que havia sigut un antic convent d'Adoratrices.
Pamplona: sopar de pinxos amb la meva filla que , com que estudia allá, ens va venir a trobar. (Que gran és  la meva filla gran!)
Recòrrer carrers amb molta história i on les façanes de botigues ara tancades ens expliquen com era Pamplona fa cinquanta anys. Un lloc amb moltes ganes de que la gent hi visqués bé.
Arbres per tot arreu, parcs i jardins. Jovent estudiants i terrasses al carrer sempre plenes de gent. Botigues modernes i... el café Hemingway ara ja més aviat patinat de rónec però encantador si desde un racó imagines quantes históries han degut de passar-hi i et preguntes quin racó deuria ser el seu preferit.
Dormir aquella nit entre llençols blanquissims , llits enormes i desfilar dins el bany, van ser plaers que vaig agraïr com poques vegades.
L'endemà l'esmorzar va ser en l'antiga capella del convent convertit en hotel. Una preciositat. Tota pintada de blanc, uns llums que feien a la vegada de llums i de separadors entre els altissims sostres i les taules. Encantador menjador del hotel Puerta del Camino.
El nostre tren sortia a les cinc i per això encara vem tenir temps de caminar una mica ( ja sense motxilla!) dinar lleugerament i, en el romàntic quiosc del parc de La Taconera, pendre una copa de cava i compartir tres raccions generoses de pastissos casolans.Va ser un bon final. Va ser un dolç final!
Un taxi ens va portar del hotel a l'estació i allà vem pujar al tren de tornada a casa.
Buscavem un "però" al nostre viatge i no el vem trobar. Haviem disfrutat moltisim i el nostre lema "Feel Free" va fer la seva feina.
Com us deia en un  escrit anterior, he aprés alguna cosa de les meves companyes i jo aseguraria que també de mi mateixa (Entre d'altres coses  he aprés que estic molt més forta el que sempre havía cregut!)
He vist en les meves companyes una serenitat que molts cops jo no tinc i que és capaç  de donar temps a les coses perquè es resolguin per sí soles. També m'han encomanat d'una empenta enèrgica que a mi també em falla moltes vegades . Empenta que resòl , accelera i treu de dubtes. Això, que hi han baixades més dures que moltes pujades  i deu coses més junt amb cent acudits, anécdotes i cançons són el molt que n'he tret.
Què han pogut elles veure en mi ? No ho sé, haurieu de parlar amb elles!

Un PETIT molt GRAN viatge que de ben segur, repetirem.


3 comentaris:

  1. Una narración como muy pocas encuentras en blogs.Tu cercanía es real.

    ResponElimina
  2. Gracias! - Mi cercanía...- Me ha gustado esa expresión!

    ResponElimina
  3. Mentrestant llegia el teu relat de l'experiència recent que has tingut amb el "Camino de Santiago", intentava posar-me en la teva pell i quina enveja!!!

    Caminant en mig de tanta PAU i lliure de tot estímul inhumà, falç, innecessàri … que de vegades ens envolten en el dia a dia, en forma de persona, pantalla i altres maneres diverses!! Quin luxe!!

    Qui no vol fer una escapada d'aquest tipus?

    Qui no vol estar en companyia d'unes bones persones?

    Aquestes experiències penso que s'han d'aprofitar en el moment que es presentent.

    Gràcies per compartir-ho,

    Núria M.

    ResponElimina

comentaris