MENJAR SENSE ÀNIMA

La connexió dels horaris de treball amb les hores de menjar són, desde fa moltissims anys, el módul de les nostres vides. Ens organitzem la vida segons el nostre gust i forma de pensar però també ens vé molt pautada pels horaris als que estem tots lligats.
Menjar és quelcom que fem tres cops al dia i és un dels aspectes en el que més repercoteix el nostre tarannà, el nostre ritme. El menjar ràpid, al que inconscientment ens hem acostumat, a vingut a perjudicar moltes coses, algunes d'elles molt evidents i d'altres no tant.
El fet d'haver de cuinar i menjar ràpid ha perjudicat, i molt, als mercats locals i per altra banda cada cop més sembla haver-hi pel mig de tot plegat un interés tèrbol en voler presentar-nos el fet de menjar com a...un trist suministre de carburant pel nostre sosteniment, atentant també així  en contra de mil matissos gastronómics, en contra també de totes les subtileses sensitives,  i contra la nostra cultura en general.
Aquí cultivem bulbs de tulipes per vendre a Holanda i d'allà ens arriben els pebrots més grans i vermells,  ( també els tomàquets sense quasibé llavors). Els pebrots que ens arriben són preciosos, com pintats, però faltats d'ànima, al menys d'una ànima que nosaltres siguem capaços d' identificar com a nostra.
La maleïda pressa fà que això hagi de ser així. La pressa i els costos, estic segura, mal calculats.
Els pebrots creixen més ràpid i abundosos lluny d'aquí i es veu que els bulbs de tulipa es fan, a prop nostre, com no s'hagués imaginat mai ningú... Aquest desori, juntament amb els horaris de cadascú, ens porta una mica al caos i el caos, a menjar a deshores i, el que és més greu, completament a destemps.
Poder menjar cireres al novembre i, en el temps de les cireres, poder  menjar taronges... El que aquest matí mateix hagi pogut comprar maduixes a la cantonada però no he sigut capaç de trobar  tomàquets de sucar pa que suquin de debó,...no em posa fàcil el entendre res!
Els aliments han perdut l'ànima veritable que, molts cops, ja no ens amoïnem ni ha substituir. Han perdut l'ànima que els hi donava precisament el lloc d'on provenien i l'estació de l'any que els hi pertocava.
Us animo a fomentar la lentitud i la calma , el bon gust i la delicadesa, l'excepticisme davant de segons què i sobretot, a practicar el costum de percebre la qualitat en lo humil, en lo senzill, en lo proper, en lo nostre.
Podriem començar per intentar canviar la concepció del verb "menjar". Canviar-li el sentit completament. Seguidament podriem intentar respondre'ns a nosaltres mateixos si el gest d'asseure'ns a taula ens sedueix prou com per donar-li l'importància que mereix. Si no ho fà, hem de procurar rumiar, buscar , inventar per tal de que el fet de menjar sigui quelcom més que l'acció d'alimentar-nos.
Buscar els productes propers, els que ens són coneguts i de temporada. Fer amb ells preparacions senzilles que respectin el valor nutritiu del producte i  també el valor estètic. Hem de procurar disfrutar d'un àpat amb ànima cada dia on molt poc hi sigui per casualitat.
Si ho aconseguim, el donar gràcies, beneficiar-nos i  disfrutar dels aliments (als que hem dedicat la nostra estona i el nostre saber) no serà llavors un acte forçat  ni  tindrà per què ser públic ni atendre a cap creença en concret. Respondrà, llavors, només a un agraïment cert. El nostre entorn ho agraïrà també i, com no, el nostre cos.
El fet de ser agraïts vé donat sol, sempre que el motiu en valgui la pena.