EL MEU DIA DE NADAL DE FA QUARANTA ANYS .2

En aquell menjador, doncs, cada any hi cagavem el tió, disfrutavem del dinar de Nadal i deixàvem passar l'estona al voltant d'una taula plena de coses dolces i ampolles enigmàtiques.
De l'imatge i el record que tinc d'aquells dies em deu venir la meva mini obsessió per les paneres de Nadal.
Desde sempre m'hagués agrada't rebre'n una un dia. Jo vaig ser petita en una época en que amigues meves, filles de metges i d'altres professions amb reconeixement especial, m'explicaven que a casa seva les paneres hi eren a parells i que les tenien totes en fila en el passadis.
L'imatge que va ser capaç de transmetre'm la panera que guarnia la meva àvia, em va portar a idealitzar-les totes.
Em semblava un regal extraordinari, plè de creativitat en quan a composició. Encara ara, els aparadors de paneres o lots de Nadal( cada dia menys abundants), em fan fer passos de més fins que em tenen amb el nas en el seu vidre glaçat. El catàlegs de paper lluent i gruixut amb olor d'impremta i plens d'estàtiques fotos i descripcions detallades del que contenien les paneres, van ser un dels meus passatemps de Nadal durant mots anys . M'al.lucinaven les més grans,les de tres pisos i el seu contingut no em cabia al cap. Algún psicóleg potser podria posar-hi etiqueta a aquest desitg...
He tingut molts regals sorpenents a la meva vida però mai, una panera. Recordo amb carinyo que, quan festejavem, el meu marit, en saber la meva deria, em va fer portar un lot preciós amb tons de blau guarnit amb boles i llaços molt bonics. Aquesta vegada és la vegada que més a prop he estat de tenir una panera de Nadal.
Als meus ulls la panera de Nadal reflexa l'abundancia concentrada en un extraordinari escenari més o menys gran depenent dels pisos que aquesta tingui, però sempre extraordinari. Oferir una panera com a regal  és per a mi un acte de bonissima voluntat i rebre'l ha de ser, abans que res, un acte de respecte.
Ara, al final d'aquest relat, us revelo que em va portar a escriure'l.bVa ser un " click "de matinada.

Cada any, desde en fa tres o quatre, em trobo davant de casa amb una imatge que remou per dins i em trasllada a moments i records  tendres, com el que us he explicat, però que per altra banda em provoca un sentiment que no m'agrada gens.
La foto que veieu a sota de tot és feta a les set del mati del dia 20 de Desembre (cinc dies abans de Nadal!! ).
Una de les mes grans i més boniques paneres que deuen existir totalment desprovista de tot lo material  que contenia. La panera té intactes tots els llaços i guarniments, tota la celofana feta tires i, no sé si m'hi acostés, si encara hi trobaria la tarja de felicitació! Per la gran etiqueta sé que el regal vé cada any d'una coneguda xarcuteria de Barcelona.
S'ha de ser...molt poc delicat per tal de que t'arribi un regal així per els volts de Nadal  i, només arribar, dignar-te a treure el que conté i tota la resta deixar-la entre un contenidor i un cotxe. Això si, la persona  que ho fa cada any, té una delicadesa. La delicadesa de fer-ho de nit i de no deixar-la abandonada a prop de casa seva.
Sóc conscient de que aquesta panera, un cop han passat festes, es un estorb, però carai! al menys espera a que passin festes per despullar-la de guarniments i portar-la al abocador, que és on li corespón ser!Doncs no. Cada any la tinc davant de casa i, per més Inri, s'hi està alguns dies. Vaig veient com es va desmontant mica en mica fins que al cap d'una setmana, més o menys, desapareix del tot.
Hi han anys que la veig  mullar-se sota la pluja i d'altres, alguna canalla escampa la celofana per mig carrer. Últimament també em xoca molt l'imatge que provoca un objecte similar tan a prop d'algú que remena dins el contenidor per tal de trobar-hi quelcom que li faci servei... Dantesc!

La qüestió és que en sortir de casa el vint de desembre una gran panera de Nadal, abandonada davant de la porta de casa meva,  em va provocar el  "click" que em va fer recordar,  i em va fer esciure, tot el que heu llegit.


Un acte de...poc respecte per i cap a moltes coses.

2 comentaris:

  1. Un bonic relat on em sento molt identificada doncs a casa meva també guarniem una panera .Cada any la mateixa,cada any d'un color.
    La gent que llença coses com la de la foto no es mereixen rebre-les ,Una altre any que li posin en una bossa de plàstic!

    Anna

    ResponElimina
  2. Jo també m'he sentit molt identificada amb l'experiència.

    La meva mare tenia una panera que abans de festes la guarnia amb celofana i cintes i omplia amb tota mena de menjar típic de Nadal (fruits secs, dàtils, pinya, torrons, polvorons, cuixa de pernil, cava, licors, préssec amb conserva (casolà i que havia fet ella a l'estiu), bombons, neules, moscatell, no sé, havia moltes coses que recopilava amb el temps i que arribat el Nadal ens anàvem menjant els de casa i qui venia.

    Sense tenir massa, mai mancava res. Quina diferència amb els temps que hem viscut últimament.!
    Sempre estava ella preparant tots els petits i grans detalls per a què no hi manqués res.
    La taula guarnida amb el mantell decorat amb motius nadalencs, les espelmes, la cristalleria, vaixella i coberteria bona, safates plenes de bon menjar, begudes a la temperatura adequada i moltes ganes de passar-nos-ho bé cantant després dels torrons i cafès, però abans de menjar-nos la macedònia (a casa sempre li havíem dit ponxe) que també havia preparat amb tantes ganes i que tant bo era.

    Els de la cistella abandonada al carrer no hauran viscut mai moments d'aquests, perquè sinó no s'entén aquesta poca humanitat i respecte cap als altres que demostren any rere any.

    Afortunadament no tinc res a veure amb gent d'aquesta mena!

    Salut,

    Núria

    ResponElimina

comentaris