Ahir, sobre les vuit de la tarda, vaig sortir de casa per tal de fer aquelles compres d'últimissima hora. A vegades em fa sortir l'oli, la sal o el suavitzant, que resulta que ja no en queda ni per ser dil.luit amb aigua.
A vint metres de casa vaig sentir una veu al meu darrera i per l'alçada, vaig adivinar que algú petit em tocava el braç. Em vaig girar i era una nena.Una nena d'uns deu anys , lliure encara de portar el niyab forçosament. Era primissima ,amb una llarga cabellera negre i, amb uns ulls que no li cabien a la cara, ensenyava unes dents precioses que el seu somrriure no podia amagar.
En un català correctissim em va demanar, si us plau, que li donés uns cèntims perqué tenia gana i es volia comprar un cruasàn. Jo, remenant el moneder, li vaig preguntar on era la seva mare i perquè feia el que estava fent (vaja pregunta!) . Em va contestar que la seva mare era a casa amb els seus germans i que era el primer cop que demanava diners al carrer i al mateix temps em pometia que no ho faria mai més però que llavors...tenia gana.
Quan l'hi vaig haver posat els diners a la mà (ella en cap moment va fer el gest de parar-la) s'em va agafar al coll i em va fer un peto amb un gràcies i una rialla que em va recordar les rialles que només he vist molt lluny d'aquí..
Una nena de deu anys que tenia ganes d'un cruasàn a les vuit de la tarda i se li va ocorrer demanar caritat...Quina malícia no haber tingut més temps, i més serenitat, per parlar amb ella!
Quan tornava cap a casa mirava de trobar-la altre cop i aquest matí encara m'hi he enxampat... No hi era.
Va ser un moment que no puc calificar de trist, doncs en cap moment ella es va mostrar trista. Tampoc el puc calificar d'alegre.
Va ser un moment molt senzill . Clar de paraules i moviments peró... molt revelador del que ja tenim molt aprop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
comentaris