Trencat o no?




No hauría de ser aquí asseguda ara. Sé que el què escriuré em farà reviure una sensació desagradable però, em ve de gust compartir-ho.
La meva filla de nou anys és una bona patinadora. Els patins amb les rodes en fila o de costat, l'asfalt o la pista de gel no li són cap problema. No la vull fer més hàbil del que ja és, ho explico simplement perquè imagineu la de vegades que una caiguda no ha soposat res més que unes fregues amb arnica.

Dissabte passat, dia 10, va caure i es va fer mal al canell. De moment em va semblar veure-l'hi una mica inflat però també em va semblar que podía fer tots els moviments. A ella no l'hi va caure ni una llàgrima  i tot plegat em va portar a pensar que la cosa no aniría a gaire més. Tot plegat em va donar certa serenitat.
L'endemà al mati,diumenge, vaig pensar de portar-la al metge d'urgències perquè li donessin una ullada i un remei per si durant la setmana la cosa empitjorava. El pediatre que ens va atendre va demanar unes radiografies i després de mirar-se-les amb deteniment va informar que, efectivament, jo estava en lo cert. Es tractava d'una distenssió muscular i que amb iboprufè i un control rutinari al cap de deu dies estava tot "controlat".
La nena va passar una setmana normal llevat que al vespre es queixava d'una mica de dolor cosa que a mi em semblava  de lo més llógic.

Ahir diumenge, i en veure'm al damunt altre cop una atepeïda setmana, vaig pensar de tornar a anar a urgències per tal d'assegurar-me de si el dolor després de set dies, anava amb el plànol o no.
El metge que ens va tocar (que n'era un altre) va tornar a fer radiografíes i després de mirar-les em va dir que la María... tenia el radi i el cubit trencats feia una setmana. A més, em va dir que teniem molta sort que la fractura no s'havia mogut i que reses perquè això continués així si no...haurien d'operar.
A les mares i pares que teniu fills : Com penseu que em vaig quedar?! Doncs...em vaig anar fent petita petita i segurament em vaig tornar blanca, blanca...

Ella està tranquila doncs , al estar inmovilitzada, ja no l'hi fa gens de mal. A més sap que serà l'estrella de la classe i  també que li hem promés que a l'última setmana, tothom qui vulgui, podra escriure-l'hi alguna cosa al damunt del  que quedi de guix.

A les set d'aquest matí m'ha mirat  i, aixecant el seu braç pesant amb un dit assenyalant el sostre de la cuina, em diu: -Mira mama puc aixecar la mà per preguntar coses a la senyo!-
Jo he pensat : Quina tranquilitat viure una edat on totes les teves preguntes tenen respostes  i, molt sovint, resportes clares!
-Pregunta filla, pregunta!- li he dit, i he acabat de planxar la seva bata.

...De veritat depenem tant de la sort en les coses importants?...
...En treuré profit d'encarar-me al primer metge si la cosa va a pitjor?...
...S'equivoquen igual de facilment en coses més greus?...
...El segon metge no comentarà al seu company la mala jugada?...
En fi...,el que deia l'altre dia: Una petita contrarietat ha vingut a destorbar la nostra rutina!

2 comentaris:

  1. El metge primer jo el mato! Que es millori la nena! Anna a El meu dia a dia

    ResponElimina
  2. Hola Àngels, Per desgràcia puc dir-te que en coses més greus també s'equivoquen. La meva mare va tenir un infart de cerebel.lo i la van estar medicant per una "passa de panxa i mareig"! durant 9 dies. Mentrestant el metge venia a casa per visitar-la. Després de la nostra insistència en visitar-la de nou per la no millora i en canvi una pèrdua d'equilibri, un metge novell li va diagnosticar el que realment tenia. Si se l'hagués tractat en el primer moment tal com tocava, ara no estaria com està! Quin greu! i quina IMPOTÈNCIA!!! La part "humana" de tot això, si es que n'hi ha, és que el metge primer que es va equivocar amb el diagnòstic, va venir a casa i ens va demanar disculpes per l'errada que havia tingut. Mesos després es va jubilar. Tant de bo ho hagués fet abans!! Núria M. a El meu dia a dia

    ResponElimina

comentaris