UN ÀNGEL



Avui és un d'aquells dies que la meva rutina de divendres s'ha vist destirotada per un fet molt agradable: han deixat a les meves mans, i per unes hores, a  una nena que just té un més de vida .
Tot ha sigut una decisió ràpida i m'ha fet molta il-lusió. Tornar enrere uns anys, encara que només per unes hores, no sempre és possible!
El primer que m'ha sorprés és el poc volum que fa una criatura d'un mes. No recordo, a no ser que faci un esforç, a cap de les meves filles fent-ne el mateix. La criatura cap en l'espai buit que deixa el meu braç mig doblegat.
Els sorollets que fa, els moviments de tant curt recorregut...Tot m'ha semblat, en els primers moments, no haver-ho viscut mai. No ha sigut fins una mica després que arribés que he vist que hi tenia més traça de la que em pensava, i aixó...m'ha fet sospitar!
La petita m'ha fet pensar i sobretot m'ha fet recordar el temps que vaig passar amb les meves filles quan elles eren així . Cap de les tres  va anar a l'escola bressol doncs jo tenia una beneïda feina que em va permetre disfrutar d'elles i treballar a l'hora. Això va fer que fossin moltissimes les estones que els hi vaig poder dedicar i elles a mi.
Les meves filles ja han crescut  i la situació ara és molt diferent. La gran ja no viu amb nosaltres per el tema dels estudis, la mitjana és en plena adolescència i  la petita , al ser la tercera, ja no és tant petita. En fi, s'han fet grans i molt, molt depressa.
Si ara em demanessiu si trobo a faltar a la meva filla gran us hauria de dir que no,  ja que els mitjans tecnológics d'avui en dia ens apropen moltissim si volem. Podem veure'ns i sentir-nos molt sovint, i això penso que és bo. El que sí que em costa, i em pesa, és el fet de creure que, ara, on millor pot estar, no és precisament amb nosaltres. Fins fa no res, i durant molts anys, era segurissim que on millor podia estar era amb la seva família. Ara, ja no és del tot cert.

Quan són petits, com la criatura que avui és amb mi, són teus i de ningú més i massa aviat, i pel seu bé, han de deixar de ser-ho. Mentalitzar-se d'això és realment tant difícil com necessari.
Aquest és un dels primers pensaments que m'han vingut al cap no fa gaire estona amb un àngel als braços.

...Bé, us deixo que sento a  la petitona fer sorollets mentre dorm. Segur que no és res però aprofitaré per mirar-me-la una estona en silenci i disfrutar!

3 comentaris:

  1. Mama! jo si que us trobo a faltar desde Pamplona! on s'està millor es a casa amb vosaltres, no ho dubtis MAI! unpetó! i m'encanta el teu blog! ets una artista! Clara a El meu dia a dia

    ResponElimina
  2. Clara!..Ara ja m'has fet plorar! ...Aniràs entenen, encara que segur per força, que molts cops on millor s'està no precisament on més et convé i veuràs com costa acceptar-ho. Quan siguis més gran ho veuràs en els que et venen a darrera i llavors és encara més dificil de digerir...Aixó és el que em passa amb tu. Estic contenta de veure't per aqui perquè tu ets de les millors Coses meves! Un peto mama :) a El meu dia a dia

    ResponElimina
  3. quina enveja cuidar a un bebe tant petit! Un àngel és poc! Sandra a EL DIA A DIA

    ResponElimina

comentaris