Fixeu-vos que la vida, ja desde el seu inici, és un anar-se acomiadant constant. Tots ens acomiadem de llocs on vivim, de llars d'infants, d'amistats, de familiars..., de companys d'estudis, d'amors impossibles i també, d'amors possibles.
Sabem que el nostre passat ens fà com som i, tot i sabent això, hem de continuar dient adeu a moltes altres situacions mentre s'ens doni l'oportunitat de poguer viure.
A vegades penso que la "nostra" realitat és només dins el nostre cap, doncs tots els records de les coses que ja ens han passat han estat endreçats i arxivats segons el Nostre criteri. Les coses però, segur van anar d'una altre manera... S'ens confonen somnis, imaginacions o desitjos, amb el que realment hem viscut. Preferim sempre explicar-nos una història clara i entenedora. Ho necessitem vitalment així. Una història que, en un moment donat, ens recomforti i també, segons com , ens excusi. Però pot molt ben ser que, en treure deliberadament de les nostres particulars històries alguns matissos, ens emportem també, sense voler, dolços i quasibé imperceptibles gestos que van ser, en el seu instant, la clau de tot...
A certa edat et vé al cap que la vida pot molt ben ser ( a banda de moltes coses) també una enrevesada continuitat de trencaments a saber rebre i arxivar. A vegades fer-ho costa massa i d'altres, el poder passar pàgina, és d'agraïr!
Marxem doncs de solituds, de companyies, de conviccions i també a vegades marxem lluny de Déus buscant altres consols que s'adaptin millor al nostre moment.
El passat... El passat tant plè que ens ha fet com som, s'ens tanca darrera nostre i enmudeix.
Un dia vem poder estimar amb bogeria a algú i després de tant, aquest algú ja no és el mateix. Aquest algú és, simplement, del passat i nosaltres, amb ell, també. Ens apassiona el retrobar-nos, procurem fer els mateixos gestos coneguts o mirar d'igual manera però... és inútil. No som els mateixos que un o l'altre va conèixer o, el que és molt pitjor..., ens adonem que cadascú ha llegit el comú passat de diferent forma, és a dir, ni tant sols vem ser junts el que creiem que vem ser.
...Pot passar que aquest vespre, les circumstàncies del meu dia, siguin les que siguin, em facin molt diferent a com sóc ara mateix a les dotze del migdia. Per això penso que fins i tot ens acomiadem constantment de nosaltres mateixos i de tot el que ens envolta, per tal, això sí, d'evolucionar...
És una música que no volem escoltar, un tarannà que sembla que no va amb nosaltres, però crec que és així de simple i complicat a l'hora.
La difícil clau de tot plegat deu passar per saber desprendre's i arxivar amb tota la naturalitat de que en siguem capaços.
Jo, he de practicar molt encara! I tu? M'ho expliques?
Mai havia parat a pensar això i tens tota la raó.
ResponEliminaGràcies per la teva naturalitat .Jo també he de practicar molt!
Marga
És veritat, la vida és un acomiadar.se constant, però al mateix temps aquest comiat es converteix en una trobada amb quelcom nou, Després de llegir el que has escrit, m'has fet pensar en les etapes de la vida i que aquestes es divideixen en subetapes i així successivament...un minut de la nostra vida es pot convertir en una etapa. M'ha agradat molt llegir la teva reflexió en una tarda de diumenge. Teresa
ResponEliminaDoncs si, estimades...L'acomiadar-se amb lleugeresa de les coses que ens envolten sembla ser la clau de la serenitat!!
ResponEliminaDegut a que segons quines reflexions necessiten d'un temps per a la digestió, deixaré aquests tipus d'entrades per els caps de setmana on la majoria trobem una estoneta de calma més facilment.
Gràcies Marga i Teresa!
Hola Àngels,
ResponEliminaQuanta raó! . He de dir, com han dit abans ja, que mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera.
M'has fet adonar quina és la GRAN clau per entendre i saber passar pàgina en moltes coses i relacions que de vegades ens fan estar intranquil.la.
El passat és això, passat i és dolorós, almenys per mi encara, veure que allò que tant havia agradat, amb el que havia gaudint i inclús, veure a qui havia estat tant important en la vida, relacions des de la infància i molt intenses, ara ja només forma part del passat. I més encara, quan t'adones en el futur que aquella relació, viatge, conversa... no tenia una sola visió o explicació, sinó tantes com persones en formaren part. Per un costat és una font de riquesa perquè d'aqui varen nèixer més d'una història, però a la vegada un sac de decepcions perquè ha resultat no ser el que pensava.
M'has fet pensar Àngels i tens tota la raó.
He de practicar molt per aprendre més encara i així gaudir del moment sempre sabent d'entrada que el passat, en passat es queda.
Una abraçada,
Núria M.
P.D.- Reflexió idònia per una tarda de diumenge de novembre amb pluja
Relacions que, ens pensavem, serien algo indestructible i ara ens fan riure o plorar. Tot és passat junt amb nosaltres.
ResponEliminaGran entrada!
Felicitats!
Toni
Quanta raó! Tal com diuen als altres comentaris, jo també me transportat al passat. He pensat en moments, persones, sensacions.
ResponEliminaGràcies per aquests moments de reflexió.
Àlex
M'encanten dues coses : tenir la sensació d'intuïr que he sabut transmetre el que volia i trobar, a l'altre banda, a qui sap interpretar-ho.
ResponEliminaGràcies a tots