Joan Margarit, el meu poeta predilecte, parlava del seu nou llibre en una entrevista al programa "Els matins".
La presentadora no va estar a l'alçada (ni molt menys) d'un home capaç de transmetre tant en tan poc.
De fet, per mi, la presentadora d'aquest programa no està a l'alçada mai de quasibé res, però hi han moments que sap dissimular i així va fent. Fins i tot, durant l'entrevista, va reconèixer no haver-se mirat encara el llibre en qüestió...Us ho podeu creure?
En fi...Fent un esforç per evitar sentir i veure a la interlocutora, vaig poder copçar a un Margarit entregat com sempre, tossut , brusc, irònic i solitari. Un Joan Margarit que segons com em recorda a mi...
Com ell va dir, res a veure té ser brusc i solitari amb ser mal carat, dolent o mala persona. Més aviat té a veure amb tot el contrari però entendre-ho, no és a l'abast de tothom.
Era allà per presentar-nos el seu nou llibre de poemes :"Es perd el senyal" del que en va extreure dos de magnífics que llegits per ell van ser, ja llavors, un dels millors moments de la meva setmana.
Com sempre, paraules entenedores que posades d'una manera o d'una altre poden dir tant com poguem, o volguem, imaginar.
La seva poesia és trista, intensa. És : de "tristesa acollidora". Així la defineix ell mateix. Nascuda, sense que es noti , d'un procés de planificació, tria i repós. D'un procés on el cervell anàlogic li encaixa amb l'analític, a la perfecció. Actualment és el nostre millor poeta de llarg i val la pena tenir-lo molt en compte.
Escriure poesia deu ser tant difícil i a la vegada... tant satisfactori!!
Un poema es bó si al llegir-el dius : Aquest sóc jo!! El poema que t'identifica, és un bon poema.
La poesia d'en Margarit m'arriba especialment molt a dins i és per aixó que, per mi, és el millor poeta de parla catalana.
Poesia que fa somiar, pensar i somriure entre llàgrimes. És com ell: brusca, dura i clara però també i a la vegada, d'una dolçor a entendre molt poc habitual.
Els temes que tracta són sempre quotidians. Pot parlar-nos tant d'una finestra que dona a una platja deserta com d'una cadira de rodes que s'encalla a la blanca sorra convertint-la així en l'impediment insalvable per tal de recòrrer els maleïts últims metres fins a l'aigua...
A mig matí vaig sortir a buscar el poemari a la llibreria que més a mà tinc. No sabien de que els hi parlava... No el vaig trobar.
La sensació que vaig tenir és coneguda per mi, doncs molts cops em passa que l'instint de sortir a buscar un llibre quasibé sense pentinar, em fa tornar a casa sense ell.
Hauria de saber conduïr aquesta emoció i no en sé. Hauria de saber que no trobar segons quines novetats és habitual en aquest lloc gris on visc però, no m'hi acostumo. Quan em passa, m'agrada pensar que no em tronarà passar... Segueixo somiant.
Avui al matí he tornat al mateix lloc i m'agrada pensar que el llibre m'esperava a mi. El que vaig sentir ahir al no trobar-lo va ser intens, si, però us asseguro que el que he sentit avui al veure'l, no ha sigut menys.
No es poden triar les intensitats de les emocions ni tampoc el caire. Quan et pesen les emocions, et pesen en tots els sentits i a més, és inútil intentar evitar-les.
"
L'esperança no cal per ser feliç, a vegades fins i tot és un parany. Però els somnis... Els somnis i l'il.lusió són imprescindibles"
Això deia Ell a "Els matins" i jo, hi pujo de peus.
Aqui us deixo un dels dos poemas que va recitar.
Llegiu més enllà de les paraules si podeu. Enteneu la metàfora de Beethoven que hi sembla posada sense solta ni volta. Disfruteu.
Es perd el senyal
No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s'està enlairant.
Va perdent el senyal.
Sents el convenciment de que estàs vivint
uns anys sense esperances que JA són
el més feliços de la teva vida.
Hi ha una altre poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altre música.
La de Beethoven sord. Quan es perd la senyal.
Quan irremediablement perdem el senyal, quan el temps ens passi, hi hauràn altres coses, sonarà una altre música... Beethoven va fer les millors sinfonies en perdre el seu senyal vital: l'oída. En el silenci quasi absolut, i en els somnis més tenebrosos, va imaginar les millors meravelles sense entrebancs.
Així doncs, seguim somiant!
Aquest és el missatge que jo trobo amagat en aquestes 12 ratlles. I tu? Què hi veus?