ESPELMES GEBRADES (Nadal 2.012)


M'agrada la simplicitat del  detall.

Amb sucre comú , cola blanca i un pinzell podem donar a les espelmes un aire molt més hivernal. Un treball per compartir amb els petits de la casa donada la seva simplicitat.
Trieu espelmes de un color que contrasti emb el color blanc del sucre. Amb un pinzell escampeu una fina (i irregular) capa de cola blanca a l'espelma  i després passeu-la rodolant per damunt de sucre.
Veureu que el sucre queda enganxat a la cola d'una manera molt fàcil canviant totalment (i en un instant)  el seu aspecte.
Posades sobre una base també coberta amb sucre li donarà a tot plegat un bonic efecte.
Un  ràpida manualitat de Nadal amb un gran resultat.

Proveu amb espelmes de diferents colors i mides... Ja en teniu l'idea ara, atreviu-vos!

Molts pocs ingredients
Feu rodolar l'espelma sobre el sucre.










Un detall adient a qualsevol racó

CREMA DE PORROS I PATATES

El meu dinar m'espera...
Altrament anomenada Vichyssoise quan es serveix freda. Aquesta és, de ben segur, la crema de verdures més estesa i més coneguda arreu.
Una crema de porros, cebes i patates que calenta també és bonissima. En calent seria un greu error anomenar-la Vichyssoise o sigui que n'hi direm: Crema de porros i patates, encara que només en canviï la temperatura.
El fet de que al principi es faci servir mantega i que, al final, s'hi afageixi una mica de crema de llet, li dona un  toc del tot francés a part, es clar,  de fer-la més cremosa i suau.
El seu nom prové de la regió de Vichy i diuen que va ser un cuiner francés d'aquesta regió instal.lat a NY qui la va redescobrir recordant les sopes que menjava de petit refredades amb llet, et... voilà la Vichyssoise!!
Seguint la genuina recepta em proposo deixar-vos aquí una de les meves cremes preferides. Us he dit alguna vegada que jo sóc terriblement fan de les sopes?
Doncs si! Jo viuria de sopes i formatges! Bé,.. i algun que altre vinet!:)

Ingredients:
  • 3 porros (només la part més blanca)
  • 1 ceba (millor tendre o de Figueres)
  • 1 gra d'all
  • 2 patates blanques de mida mitjana
  • oli i 30 grs. de mantega
  • Aigua
  • 150 c.c. de crema de llet (opcional)
Preparació:

En un recipient amb cabuda, i damunt del foc, posar-hi l'oli i el tall de mantega. Quan la mantega sigui desfeta posar-hi la part blanca dels porros laminada prima, l'all també laminat i la ceba igualment tallada. Salar i, a foc mig, deixar que tot s'estovi. Anar remenant fins que la farsa sigui molt feta. Aquest pas és molt important. Cap pressa.
Mentrestant pelar i laminar tranquil.lament les patates. Afegir-les al recipient i remenar. Afegir sal i pebre. Semi tapar i tornar a deixar una estona per tal que les patates siguin quasi desfetes.
Si heu fet el primer pas a consciència i heu tallat les patates primes, veureu que és un moment.
Quan tot és quasi desfet, afegir-hi l'aigua (l'aigua a de sobrepassar tres dits el sofregit) i deixar que bulli suau durant uns deu minuts. Triturar amb la batedora. Afegir, si voleu, 150 c.c. de crema de llet i rectificar de sal i pebre. Servir o deixar refredar.
  • En fer el sofregit de les cremes no es pot tenir mai pressa. És un pas importantissim.
  • La mantega no es pot substituir per margarina. Si de cas, poseu-hi només oli.
  • Ha de tenir un punt interessant de pebre.
  • Si la voleu guardar per dos o tres dies jo hi aniria posant la crema de llet cada cop que l'escalfés. Els làctics es tornen agres amb els canvis de temperatura.
  • L'aigua millor que sigui mineral.
  • També es pot fer amb caldo en comptes d'aigua, però llavors treu molt el gust original dels ingredients.

Una cancó que parla de menjar, de viure, i que m'ha acompanyat fins aquí.
Una delícia!


QÜESTIÓ DE PRISMA #microconte

Modulava la seva veu en veure'l. També modulava els gestos i el tarannà per tal de fer-lo seu...
Sempre ho havia fet i sempre sense esforç. Ho feia d'una manera que li era com natural, com adquirida en el plaer i  sense adonar-se'n. Una manera interioritzada sense cap obligació ni pressa.
-Et domina- li deien gent i consciència...
Ella, mig somreia perquè sabia que modulada era, per damunt de moltes coses, més ella que de cap altre manera.

#microcontes
àngels, novembre 2012


PASTA FRESCA AMB TOMÀQUETS I PARMESÀ

Ingredients bàsics+ Cuina simple= Resultat amable.  Sempre resulta 
Serà que vaig veure "El Padrino II" l'altre dia i vaig reparar amb l'imatge on la Sra. Andolini cuina delicadament  la pasta en un petit i fosc espai pel seu marit i amics, o que dissabte van fer un reportatge interessantissim sobre el món de la pasta a l'orient i també a Itàlia, que fà dies que tinc desitg de pasta simple i avui, he vist el desitg fet realitat!!
La pasta, junt amb l'arrós, és l'ingredient més utilitzat arreu del món formant part de dietes tant diverses com persones existim.
El seu origen no és clar però tot apunta que els xinesos van ser les pioners en la seva elaboració. Està clar que la feien amb fècules d'arrós que, al passar a occident, van convertir-se en fècules de blat i així van anar diversificant cadascuna al seu ritme i estil, omplint el món que coneixem.
La pasta té un alt contitngut en hidrats de carboni el que dona a l'instant una descàrrega energètica com molt pocs aliments fan, fent-la així indispensable en dietes baixes de proteines com podria ser una dieta vegana i també en dietes per persones que necessitin una punta d'energia quasi instantània, com poden ser algunes dietes  per esportistes. Ara, en les dietes,  també s'han substituit les propietats de la pasta per altres històries de resultats poc provats. Ja veure'm!
La seva preparació sempre és molt senzilla: Bullida en aigua i sal i escorreguda la tenim a punt per qualsevol acompanyament partint d'un raig d'oli.
Aqui us deixo la que jo he preparat aquest migdia i, val a dir, que una de les meves preferides.
Tagliatelle amb tomàquet i parmesà. Un retorn a l'origen i a la qualitat del producte. Productes que podem trobar a menys de cinquanta metres de casa nostre amb totes les condicions.

Necessiteu mimos? Pasta per tutti!


Ingredients per dues persones ( Mida romàntica) :)

250 grs. de pasta fresca sense farciment
aigua, sal i un raig d'oli d'oliva

6 tomàquets de pera, vermells
3 grans d'all
5-6 fulles d'alfàbrrega fresca
2 fulles de sàlvia
una mica de julivert
25 grs,. de mantega
oli

Preparació:

Trocejem els tomàquets i pelem i trocejem els alls toscament.
En una paella amb oli calent hi fem donar un parell de volts als alls, posant-t'hi a continuació els trossos de tomàquet. Remenar el resultat de tant en tant fins aconseguir una salsa homogènia. Afegir-hi sal, pebre i sucre. A última hora una cullerada de mantega. Tastar i rectificar. Reservar.
Mentrestant tindrem una gran olla d'aigua bullint i, quan ho faci, hi posarem la sal i el raig d'oli. L'aigua ha de ser molt abundant.La pasta ha de poder bellugar-se dins el recipient amb total naturalitat. La sal també ha de ser abundant. Es conten 10 grs. (una cullerada sopera) per  litre d'aigua.
Quan l'aigua bull s'hi posa la sal i inmediatament, la pasta. Remenar amb cullera de fusta i esperar a que sigui cuita al dente. Si es pasta fresca més de tres minus és massa i si és seca, més de vuit, un pecat.
Escòrrer la pasta en una escorredora amplia i ,si es fa servir d'inmediat, no cal passar-hi aigua freda però sino, és obligatori passa-hi aigua per tal que deixi de coure.
Disposar en un recipient a punt de servir. Posar-hi un raig d'oli, remenar  i portar a la taula amb la salsa de tomàquet al costat, el parmesà en un tros i el seu ratllador.
Servir la pasta a cada plat, abocar-hi la salsa i deixar que cadascú es ratlli el formatge parmesà al moment i al gust.
El formatge parmesà de tots els ingredients no és pas el que menys importancia té.
De parmesà nosaltres en podem trobar principalment de dos tipus, un de més car i un d'infinitament més barat. El bó és el car. Parmigiano Reggianno sempre és el millor. El Grana Padanno és un formatge amb una acceleració de curació provocada que resulta atractiva, però que hem de ser conscients  de que, de parmesà de debó, en té poquissim

Un cop tenim el plat davant, amb aquest espectacle de gust i colors, només queda exclamar: Bravo!!

Us deixo aquí un vals que, a la recepta, hi va ideal...El coneixeu?







L'ESPERANÇA NO CAL PER SER FELIÇ. CAL SOMIAR.

Joan Margarit, el meu poeta predilecte, parlava del seu nou llibre en una entrevista al programa "Els matins".
La presentadora no va estar a l'alçada (ni molt menys) d'un home capaç de transmetre tant en tan poc.
De fet, per mi, la presentadora d'aquest programa no està a l'alçada mai de quasibé res, però hi han moments que sap dissimular i així va fent. Fins i tot, durant l'entrevista, va reconèixer no haver-se mirat encara el llibre en qüestió...Us ho podeu creure?
En fi...Fent un esforç per evitar sentir i veure a la interlocutora, vaig poder copçar a un Margarit entregat com sempre, tossut , brusc, irònic  i solitari. Un Joan Margarit que segons com  em  recorda a mi...
Com ell va dir, res a veure té ser brusc i solitari amb ser mal carat, dolent o mala persona. Més aviat té a veure amb tot el contrari però entendre-ho, no és a l'abast de tothom.
Era allà per presentar-nos el seu nou llibre de poemes :"Es perd el senyal" del que en va extreure dos de magnífics que llegits per ell van ser, ja llavors, un dels millors moments de la meva setmana.
Com sempre, paraules entenedores que posades d'una manera o d'una altre poden dir tant com poguem, o volguem, imaginar.

La seva poesia és trista, intensa. És : de "tristesa acollidora". Així  la defineix ell mateix. Nascuda, sense que es noti , d'un procés de planificació, tria i repós. D'un procés on el cervell anàlogic li encaixa amb l'analític, a la perfecció.  Actualment és el nostre millor poeta de llarg i  val la pena tenir-lo molt en compte.

Escriure poesia deu ser tant difícil i a la vegada... tant satisfactori!!
Un poema es bó si al llegir-el dius : Aquest sóc jo!! El poema que t'identifica, és un bon poema.
La poesia d'en Margarit m'arriba especialment molt a dins i és per aixó que, per mi, és el millor poeta de parla catalana.
Poesia que fa somiar, pensar i somriure entre llàgrimes. És com ell: brusca, dura i clara però també i a la vegada, d'una dolçor a entendre molt  poc habitual.
Els temes que tracta són sempre quotidians. Pot parlar-nos tant d'una finestra que dona a una platja deserta com d'una cadira de rodes que s'encalla a la blanca sorra convertint-la així en  l'impediment insalvable per tal de recòrrer els maleïts últims metres fins a l'aigua...

A mig matí vaig sortir a buscar el poemari a la llibreria que més a mà tinc. No sabien de que els hi parlava... No el vaig trobar.
La sensació que vaig tenir és coneguda per mi, doncs molts cops em passa que l'instint de sortir a buscar un llibre quasibé sense pentinar, em fa tornar a casa sense ell.
Hauria de saber conduïr aquesta emoció i no en sé. Hauria de saber que no trobar segons quines novetats és habitual en aquest lloc gris  on visc però, no m'hi acostumo. Quan em passa, m'agrada pensar que no em tronarà passar... Segueixo somiant.
Avui al matí he tornat al mateix lloc i m'agrada pensar que el llibre m'esperava a mi. El que vaig sentir ahir al no trobar-lo va ser intens, si, però us asseguro que el que he sentit avui al veure'l, no ha sigut menys.
No es poden triar les intensitats de les emocions ni tampoc el caire. Quan et pesen les emocions, et pesen en tots els sentits i a més,  és inútil intentar evitar-les.
"L'esperança no cal per ser feliç, a vegades fins i tot és un parany. Però els somnis... Els somnis i l'il.lusió són imprescindibles"
Això deia Ell a "Els matins" i jo, hi pujo de peus.

Aqui us deixo  un dels dos poemas que va recitar.
Llegiu més enllà de les paraules si podeu. Enteneu la metàfora de Beethoven que hi sembla posada sense solta ni volta. Disfruteu.

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s'està enlairant.
Va perdent el senyal.
Sents el convenciment de que estàs vivint
uns anys sense esperances que JA són
el més feliços de la teva vida.
Hi ha una altre poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altre música.
La de Beethoven sord. Quan es perd la senyal.



Quan irremediablement perdem  el senyal, quan el temps ens passi, hi hauràn altres coses, sonarà una altre música... Beethoven va fer les millors sinfonies en perdre el seu senyal vital: l'oída. En el silenci quasi absolut, i en els somnis més tenebrosos, va imaginar les millors meravelles sense entrebancs.
Així doncs, seguim somiant!
Aquest és el missatge que jo trobo amagat en aquestes 12 ratlles. I tu? Què hi veus?