Endreçant calaixos, endreçant records



Fa dos dies que a estones m'assec, m'agenollo o m'enfilo a endreçar  alguna caixa , calaix  o armari alt.
Primer vaig començar per enfilar-me a la farmaciola i , com cada cop, em vaig sorprendre eliminant medicaments i, al mateix temps, dubtant  per què havien servit  amb la tranquilitat de saber segur que havien funcionat en el seu moment.
La meva és encara una farmaciola d'una familia amb nens. Xarops super dolços, d'olors i  colors estiuencs, pomades blanques espessisimes, petits remeis amb contagotes, moltes "tirites", antitèrmics ...
Agraeixo molt que fins ara tot hagui sigut dolç i amb colors bonics doncs us puc assegurar que tinc la farmaciola d'una familia... sana.
També vaig posar mà dins d'un calaix amb les coses bàsiques de cosir tant a l'abast de tot, i  tothom, que allà hi havien anat a viure també  tornavisos,  piles , llàpissos, cromos, més tirites... Vamos! El que s'en diu un calaix de sastre? Doncs aixó, multiplicat per dos.
...Altres calaixos i caixes que sempre són menys a mà, mereixien ser a la meva falda i  remenats amb una intenció molt diferent, doncs, sabent d'avantmà que no en llençaria res, l'intenció era només endreçar sense fer molt enrrenou ni soroll.
Fotos, retalls de diaris de fa temps, trossos de roba. Notes escrites a mà o en llibretetes i més fotos... Mostres de perfumeria encara plenes de l'olor de moments inolvidables, gomes minúscules i cintes del cabell, contes especials...Bitllets de trens que encara avui circulen lluny i  música. Música màgica amb la capacitat intacte de portar-me molt enrrera  i a moments molt  concrets només amb un "play".
M'en adono que  la música ha estat sempre present a la meva vida d'una manera o d'una altre  i amb l'edat que tinc ja us puc afirmar que tota ella té una particular cadencia de fons.
Per res del món em desfaria de quelcom que m'apropa moments especials viscuts. Trobaria a faltar de tant en tant el ser a prop de.
Fotos de vacances, de festes... separades de les "oficials" per tal de resaltar-ne una expressió, un gest que mai ha volgut dir gran cosa a ulls que no siguin els meus i que ara, fins i tot els meus, han de fer un esforç si vull retenir aquell moment sense deixar que és mogui  per tal de recordar de que em parlaven.
Endreçant m'en adono que poden tenir molta raó els que afirmen que estem fets dels retalls del nostre passat.
El remenar aquests records de tant en tant no és un gest gens inconscient. El fet respón a unes ganes de ser a prop de l'essència d'instants que ja no hi són, ni tornaràn més.
En el seu moment pot ser hi vaig gastar massa energies... o hi vaig dedicar massa entussiasme, però és per aixó precisament que els records, ara, em són ara tan intensos. La recompensa és directament proporcional. Què ompliría les meves caixes si no hagués invertit en entussiasme en el seu moment? Quina naturalesa tindrien els  meus records? Quina olor farien? Cap.

El gest de tornar a tapar la caixa ( o tancar el calaix) és sempre un gest ràpid i decidit, com intentant que a dins  no hi falti un instant d'aire fins al proper cop.

4 comentaris:

  1. Angels, acabo de trobar aquest post teu, i després de llegir-lo vull dir-te que m'ha arribat a l'ànima, potser, de moment, és un dels meus preferits. A través de les teves paraules, del teu anàlisi minuciós m'has fet recordar coses, moments Vaig massa ràpid. Amb els anys els records, es fan presents molt sovint i a mi, em donen vida . Teresa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Teresa!
      A mi també em va agradar ser capaç d'escriure el que vaig sentir aquell matí.
      Un petó!

      Elimina
  2. Tens un gran talent. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jaume,
      Gràcies pel teu curt i gran comentari. Diuen que l'efectivitat de la paraula escrita és, en un 60%, en mans de la sensibilitat del receptor.
      Trobar-te a tu a l'altre banda , m'ho posa tot molt fàcil.

      Una abraçada,

      Elimina

comentaris