L'ESPERANÇA NO CAL PER SER FELIÇ. CAL SOMIAR.

Joan Margarit, el meu poeta predilecte, parlava del seu nou llibre en una entrevista al programa "Els matins".
La presentadora no va estar a l'alçada (ni molt menys) d'un home capaç de transmetre tant en tan poc.
De fet, per mi, la presentadora d'aquest programa no està a l'alçada mai de quasibé res, però hi han moments que sap dissimular i així va fent. Fins i tot, durant l'entrevista, va reconèixer no haver-se mirat encara el llibre en qüestió...Us ho podeu creure?
En fi...Fent un esforç per evitar sentir i veure a la interlocutora, vaig poder copçar a un Margarit entregat com sempre, tossut , brusc, irònic  i solitari. Un Joan Margarit que segons com  em  recorda a mi...
Com ell va dir, res a veure té ser brusc i solitari amb ser mal carat, dolent o mala persona. Més aviat té a veure amb tot el contrari però entendre-ho, no és a l'abast de tothom.
Era allà per presentar-nos el seu nou llibre de poemes :"Es perd el senyal" del que en va extreure dos de magnífics que llegits per ell van ser, ja llavors, un dels millors moments de la meva setmana.
Com sempre, paraules entenedores que posades d'una manera o d'una altre poden dir tant com poguem, o volguem, imaginar.

La seva poesia és trista, intensa. És : de "tristesa acollidora". Així  la defineix ell mateix. Nascuda, sense que es noti , d'un procés de planificació, tria i repós. D'un procés on el cervell anàlogic li encaixa amb l'analític, a la perfecció.  Actualment és el nostre millor poeta de llarg i  val la pena tenir-lo molt en compte.

Escriure poesia deu ser tant difícil i a la vegada... tant satisfactori!!
Un poema es bó si al llegir-el dius : Aquest sóc jo!! El poema que t'identifica, és un bon poema.
La poesia d'en Margarit m'arriba especialment molt a dins i és per aixó que, per mi, és el millor poeta de parla catalana.
Poesia que fa somiar, pensar i somriure entre llàgrimes. És com ell: brusca, dura i clara però també i a la vegada, d'una dolçor a entendre molt  poc habitual.
Els temes que tracta són sempre quotidians. Pot parlar-nos tant d'una finestra que dona a una platja deserta com d'una cadira de rodes que s'encalla a la blanca sorra convertint-la així en  l'impediment insalvable per tal de recòrrer els maleïts últims metres fins a l'aigua...

A mig matí vaig sortir a buscar el poemari a la llibreria que més a mà tinc. No sabien de que els hi parlava... No el vaig trobar.
La sensació que vaig tenir és coneguda per mi, doncs molts cops em passa que l'instint de sortir a buscar un llibre quasibé sense pentinar, em fa tornar a casa sense ell.
Hauria de saber conduïr aquesta emoció i no en sé. Hauria de saber que no trobar segons quines novetats és habitual en aquest lloc gris  on visc però, no m'hi acostumo. Quan em passa, m'agrada pensar que no em tronarà passar... Segueixo somiant.
Avui al matí he tornat al mateix lloc i m'agrada pensar que el llibre m'esperava a mi. El que vaig sentir ahir al no trobar-lo va ser intens, si, però us asseguro que el que he sentit avui al veure'l, no ha sigut menys.
No es poden triar les intensitats de les emocions ni tampoc el caire. Quan et pesen les emocions, et pesen en tots els sentits i a més,  és inútil intentar evitar-les.
"L'esperança no cal per ser feliç, a vegades fins i tot és un parany. Però els somnis... Els somnis i l'il.lusió són imprescindibles"
Això deia Ell a "Els matins" i jo, hi pujo de peus.

Aqui us deixo  un dels dos poemas que va recitar.
Llegiu més enllà de les paraules si podeu. Enteneu la metàfora de Beethoven que hi sembla posada sense solta ni volta. Disfruteu.

Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,
perquè la pietat és massa breu:
no dóna temps a construir-hi res.
De nit, en un petit aeroport,
veus com un avió s'està enlairant.
Va perdent el senyal.
Sents el convenciment de que estàs vivint
uns anys sense esperances que JA són
el més feliços de la teva vida.
Hi ha una altre poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altre música.
La de Beethoven sord. Quan es perd la senyal.



Quan irremediablement perdem  el senyal, quan el temps ens passi, hi hauràn altres coses, sonarà una altre música... Beethoven va fer les millors sinfonies en perdre el seu senyal vital: l'oída. En el silenci quasi absolut, i en els somnis més tenebrosos, va imaginar les millors meravelles sense entrebancs.
Així doncs, seguim somiant!
Aquest és el missatge que jo trobo amagat en aquestes 12 ratlles. I tu? Què hi veus?






5 comentaris:

  1. Pienso que es un título como bien indicas,desde la realidad más pesimista. Beethoven perdió el oido,pero no asi la señal,pues hizo asi,sus mejores sinfonías... Siempre surgen circunstancias que nos hacen adaptarnos a la triste realidad,a lo cotidiano y nos olvidamos de soñar,de poder mirar más hacia el destino de ese avión,que para unos se marcha y a su vez para otros les llega... donde estan las ganas,la pasion e ilusión por seguir descubriendo la vida?? aunque sea con distinta sintonía...sueñoss...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un título desde una realidad que también existe pienso que nos gusta obviar demasiado.
      Beethoven perdió lo que para él ( y hasta entonces) era su señal vital y al perderla descubrió otra señal en el silencio todavía mejor...Esperanzas de recuperar la señal antigua, ninguna. Sueños en su cabeza muchos!!! Aunque todos tormentosos. Eso fué lo que le llevó a escribir sus mejores maravillas.

      Distinta sintonía..Eso me gusta!
      Nuestra sintonía cambiará irremediablemente con el tiempo ya sea por naturaleza, o por hechos que podemos considerar anti-naturales, pero hemos de procurar no dejar de soñar aunque en algún momento perdamos las esperanzas.

      Gracias por tu interesante comentario.

      Elimina
  2. Com sempre, tant plena d'ànima i de passió la teva descripció. M'ha agradat molt i molt d'acord també amb la periodista plena de no res i que no aporta només que teatre molt dolent. En el meu cas, també ho entenc així, és potser si no hi veies que hi faria els millors quadres, dibuixant allò que em cal, sense entrebancs visuals ni dissenys dirigits.

    Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui sap si per ser autèntics de veritat hauriem de deixar de ser nosaltres tal i com ens coneixem o, com ens coneix la gent...
      Ui ...ara , aquí, necessitem a un Jung o a un Plató i ,qui sap on paren!!!!

      Una abraçada Jordi!

      Elimina
  3. M'has fet venir ganes de descobrir a aquest poeta, que reconec que he llegit poquet, sóc més de Miquel Martí i Pol.
    Ja té raó que l'esperança pot ser un parany, però també ens pot empènyer a assolir els nostres somnis, com deia Ángel González:
    Mi corazón:
    tu nido. Muerde en él, esperanza
    .

    ResponElimina

comentaris