QUE JO MORI

Que jo mori, o que ho facis tu que m'estàs llegint, és un fet on ja hi podem pujar-hi de peus tots dos. Últimament he tingut evidències molt clares i palpables de que, morir, res té a veure amb edats, sexe o cap tipus de condició.
Amos i senyors de que algú neixi o deixi de fer-ho en som una mica però del fet pur i dur de morir..., no en som ni amos ni senyors encara. A molt estirar podem mig provar d'adelantar o retardar-ne l'acció, però res més. Triar entre morir o no fer-ho,  avui per avui, és encara el Gran Impossible i per molt que sapiguem segurissim que el moment de marxar d'aquest món ens arribarà a tots algun dia d'aquests, ens omple d'engunia el sol fet de pensar-hi.
Personalment, no és un Tema del que n'organitzi animades tertulies, però reconec que tampoc m'engoixa gens parlar-ne i he de dir que són contades les persones amb les qui el puc compartir.
En general és el "Tema " a evitar. Mai he entés el perquè, doncs segurament és el Tema que tots tenim més en comú, el Tema en que tots coincidirem. Defugir de parlar del que ens és desconegut, per tal de què?
Deixeu-me que us digui que sempre he cregut  que, si ja el tema de la mort d'algú és prou trist en sí mateix, perqué carai els acomiadaments han de seguir sent generalment  tant tristos i grisos?...
Si tenim la sort de creure que la persona que marxa ens estarà esperant en un lloc més agradable que el nostre, llavors, el fet de que ell o ella s'ens hagi només adelantat,  no ens ha de soposar una terrible tritesa...
Si no ho creiem i, per tant , pensem que no tonarem a veure mai més a aquella persona, llavors...creiem de veritat, que assistint  un inacabable funeral (de qualsevol tipus de religió) és la millor manera d'acomiadar-nos? Ho trobo quasibé tant una falta de respecte cap a la persona que ens ha  deixat com cap a la mateixa religió, qualsevol que sigui.
Un funeral religiós, per propis principis, no afegeix  mai  tristesa al fet. Afageix solemnitat, reflexió i procura consól, peró mai té com a fita afegir més tristesa. Totes les religions ens parlen d'altres vides millors!
Sempre he pensat que quan em toqui marxar a mi desitjaria un acomiadament sobretot, coherent amb el que ha sigut fins llavors la meva existencia. Despedida on ningú llegeixi absolutament res sobre mi. Tot el que s'hi podrà dir serà relatiu. Sovint, als funerals, sento paraules referents a la persona que ha marxat que res tenen a veure amb qui, per mi, era aquella persona o havia significat fins aleshores. A vegades sento coses que em sobren...
Serà ideal que sigui una estona sense plors i també m'agradaria que abans la ciència hagués fet del meu cos quelcom aprofitable si és possible, perquè no? (També, per a molta gent, aquest és un tema a no tractar!!!) Seguidament agrairé que m'incinerin i que em facin desaparèixer fisicament com per art de màgia.
Així, com si res de res hagués passat, tot haurà tocat fons i així estarà bé.
Per acabar amb els "actes", voldria una petita reunió a casa meva. On millor que en el Meu espai i amb els Meus de veritat? Mentrestant que sonés la música que tant em fa ballar, disfurtar i estimar. Una casa plena com a mi m'agradat sempre  on la Meva gent, si vol, plori, rigui o, fins i tot, digui, però el qui ho faci, ho faci lliurament i de veritat. Menjar bonissim i bon beure...Això seria l'ideal!
Simplement m'agradaria...un espai plè del que sempre m'ha fet vibrar a Mi, que aquell dia en seré la protagonista.
Els que ho hagin d'organitzar potser estaràn massa tristos per pensar en coses una mica fora de les habituals i, per mi, del tot desfassades i faltades d'ànima. Espero que trobin qui els hi doni un cop de mà!
Pensant en tot això em vé al cap una bonissima pel-licula amb un enterrament molt especial com a punt i final a una també especial vida.Un punt i final al que crec que tothom hauria d'aspirar: Philadelphia. Si no l'heu vist, no us la perdeu.



Un trosset emocionant de la pel.licula amb el que segur adivineu l'estil de tota la resta...

Bé, acabo d'escriure tot aixó i no estic especialment trista ni, el fet d'haver-ho fet, m'impedirà escriure alguna cosa d'un caire totalment diferent d'aquí no res si s'em acut.
M'agrada haver pogut "parlar-te " una mica sobre un tema que tu i jo tenim tant  i tant en comú.

Gràcies.
Un pensament en veu alta i dits lleugers!:)



16 comentaris:

  1. Parlar de la mort es molt dificil i parlar de la propia encara més. Una reflexió molt encertada!
    Gracies per refelxions tant a flor de pell.

    Anna

    ResponElimina
  2. D'aixó s'en diu escriure de lo prohibit.
    Felicitats!

    Manel Tomàs

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prohibit no ho és però molts cops ho sembla!
      Gràcies Manel!

      Elimina
  3. Perdre la por a escriure sobre la mort ,a llegir d' ella, a parlar d'ella ens faria a tots més humans i menys orgullosos.
    Convé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó.Em de posar-ho de moda!
      Gràcies (qui siguis!) :)

      Elimina
  4. Com pots algú haver pensat en el seu enterrament! que valenta! Quina bona idea!

    Marta V.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs pensant una mica més enllà!!!
      Tu també ets valenta ,n'estic segura!
      Gràcies Marta!

      Elimina
  5. Durant molt temps em va fer molta por la mort, fins i tot hi sommiava. Veia com em traslladaven i veia la gent apenada. Cridava i cridava, però ningú em sentia! M'engoixava molt. Havia dit més d'un cop que no tanquessin la caixa i em deixessin alguna eina, llum... amb mi per facilitar-me la sortida. Coses sense sentit, que ara em fan riure i que la mateixa por em va fer pensar i planificar per si arribés a passar. Era una sensació molt engoixant. No tenia sortida!!! Està clar que per molt que vulgui escapar-me de la mort, és una batalla perduda! El Sr. E. Punset està convençut, o almenys així ho ha dit en alguna ocasió, que ell no es morirà mai. Em fa gràcia quan ho diu.
    Actualment veig la mort des d'una visió molt més amplia. L'únic que em preocupa són els fills, evidenment!. Només demano que quan la mort em vingui a buscar, ho faci quan ells siguin almenys totalment autònoms. Sé que és molt demanar, però és la meva màxima preocupació, entenem que en quant a la mort respecte, i si això es complís, podria dir que he marxat del tot satisfeta.
    De totes maneres he de dir que la mort la vull ben lluny del meu entorn!!!!! Altre desig utòpic, però...
    I en quant al funeral, m'ha agradat la teva pensada.
    Em conformaria si tothom que vingui a acomiadar-se de mi, ho fa perquè li ha agradat coneixem i li dol no veuren's durant un temps indefinit.
    Si realment un cop morts podrem veure i sentir als nostres i altres, m'agradaria sentir les opinions sinceres en el cas que n'hi hagués. I també he de dir que m'agradaria que la tristesa que ocasiona la mort d'un ser estimat, estigui acompanyada d'una bona música actual o no, però que serveixi per animar-nos a tots i recordar bons moments amb la màxima alegria possible. M'agradaria una ceremònia no tant tradicional, i en canvi més divertida.
    En definitiva, "lo dicho": COM MÉS TARD VINGUI AQUESTA "DESAGRADABLE COMPANYA" , MOLT MILLOR!!!! Ara per ara, l'espero amb els braços ben tancats!!!!

    Molta salut,

    Núria M.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també l'espero molt tard però aixó no treu que noto que és un tema que la majoria fa com si no existis...
      Gràcies Nuria!!!

      Elimina
  6. Gràcies a tots per els comentaris! No tohom defuig de pronunciar-s'hi! No estic sola!

    ResponElimina
  7. Es el tema, encara que tots tenim data de caducitat, en Joan Sales ho va descriure com "viatge d'un moribund" cada dia morim una mica. M'ha agradat el teu projecte de funeral, es un tema que no em preocupa gens, els que em sobrevisquin ja s'ho faran, com ens ha tocat a tots en aquests moments.
    Els humans som massa orgullosos pensem que el mon no seria res sense nosaltres, però els temps immemorials demostren el contrari, l'univers seguirà girant sense aquests animals racionals...
    Joan

    ResponElimina
  8. Tot un epitafi de voluntats. Jo, coincideixo en tot, també vull tot el que dius, quasi. Vull que s'aprofiti el que es pugui en benefici dels demés, vull festa, beguda, menjar, gent,... però sóc agnòstic, malgrat ja saps que respecto profundament qualsevol pensament si és sense fanatismes. I les millors referències teves serien les lectures d'aquest blog que et tu. Per cert avisa quan arribi i deixa una taula ben parada ;))) Una abraçada i petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Jordi!
      jo no sóc agnóstica però també respecto o sigui que ens avindrem!:)
      Quan arribi l'hora que t'avisi?...Avui mateix em poso a fer una lista de noms amb el num de mobil al costat que llavors amb les presses,ja se sap!:)

      Elimina
  9. He de dir que normalment no hi penso amb la mort. També diré que he tingut la sort de no haver de patir la d'un amic o familiar proper. I sóc en una edat en que encara em sento amb força i il.lusió per viure intensament. Això fa que només hi pensi puntualment quan he d'assistir a algun funeral.
    A la nostra cultura assumir la mort com una cosa natural és difícil, i s'associa més a la tristesa i al dol. També penso que potser les persones que creuen en una vida 'més enllà' tenen més fàcil assumir la pèrdua d'un ésser estimat.
    Tant de bo els nostres funerals acabessin amb un àpat com el que descrius... Potser hi hauria 'overbooking' a les esglésies!...
    Però vaja, parlar de la mort no hauria de ser tabú, com tampoc hauria de ser-ho parlar d'altres temes. Però la nostra societat és així...

    Ah, per cert... Tu no t'hauries de morir mai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'havia proposat estar un mes sense entrar al blog i... quasibé ho he aconsseguit!
      Entrer-hi avui i estar contestant un comentari de fa quasi un mes no té perdó...
      Gràcies per la teva aportació que m'he trobat al obrir!
      No morir mai...Uii!! Seria divertit?? No sé ,no sé...

      Elimina

comentaris