EL MEU DIA DE NADAL DE FA QUARANTA ANYS .1

El menjador de casa els meus avis no era molt gran però allà, tot  hi cabia.
Entrant, just a la paret de la  dreta, un moble amb calaixos i armaris baixos de portes corredisses. El moble  tenia també armaris alts amb altres portes de vidre que em separaven dels  lluents trofeus que el meu avi havia guanyat jugant al billar.
Al mig del menjador , una ferma taula de fusta amb sis cadires i just a l'altre banda hi cabia també un moble més baix amb una ràdio gran de l'època i un armari-bar que, en obrir-el fent servir una petita clau, tenia una llum grogosa. LLum que es multiplicava per culpa de les seves parets de mirall donant, al armari en qüestió, una categoria d'armari molt especial. L'olor d'aquell armari també la tinc present. Era una olor dolça, olor al sucre dels borratxos de les safates de reposteria. Damunt d'aquest moble, unes fotografies amb diferents tonalitats que anaven dels colors vius als desdibuixats per el temps. Tots records darrera vidres, uns més bons que d'altres.
A part dels mobles amb els peus a terra hi havia també un rellotge de paret que feia un soroll només perceptible a oides no acostumades. Rellotge que ens marcava els segons amb insistencia mentre un pèndol li seguia el ritme.
La màquina de cosir també hi era present. Una màquina de cosir que, el dia de Nadal, era amagada dins del mateix moble. La meva àvia era gran cosidora de tota classe de projectes. Qualsevol cosa que us passi per el cap ella podia fer-ho possible. La creativitat era lo seu. Recordo els calaixos d'aquell moble plens de botons, de fills entortolligats i ...d'esqueles. Un dia us explicaré perquè feia servir la meva àvia les esqueles. Una utilitat molt digne, sempre ho he pensat. Original si, però molt digne.
Tenim doncs un menjador amb taula i cadires , un moble alt amb portes i calaixos i  just a l'altre banda un moble baix amb l'armari olorós .  També tenim la màquina de cosir i el rellotge de paret que ja en aquell temps m'advertia que tot alló desapareixeria un dia però a mi  llavors no em pertocava interpretar-ho.
Per Nadal en aquell  menjador també hi cabia el tió. Un tió fet per el meu pare amb orelles vermelles i ulls pintats que encara avui et miren et posis on et posis i com et posis. El tió era sempre tapat per que no agafés fred i fart de mandarines i pells de patata...Un tió caganer com pocs! Caganer de caramels, biberons amb nissos, ristres d'alls de papers sedosos blancs i taronges... i també petites joguines.Al final  sempre al final cagava patates i cebes  i, quan això passava, sabiem que per aquell any el tió  habia descarregat tot el que portava a dins. Un petó i fins l'any que vé!
Aquest tió segueix sent el mateix que, juntament amb les meves filles i nebots, faig cagar encara ara.Té la mateixa mirada!

Seguint amb el menjador us he de dir que hi havia una paret oberta a una galeria per on entrava l'única claror i que donava a un petit pati voltat de jardineres de pedra, on plantes naturals, i plantes que no ho eren, convivien en armonia. Era un jardi sempre amb bon color.
En aquesta galeria, i de cara al menjador, hi havia  una taula de marbre amb uns peus de ferro forjat. Uns cargols i uns trenats preciosos fets a mà per el meu avi  i que sostenien un marbre blanc vetejat amb fines esquerdes de negre i gris. Al damunt, com presidint-ho tot, la meva àvia feia cada any un guarniment de Nadal del que guardo molt bon record: Feia una gran Panera de Nadal.
Una panera de vímet que cada any,  guarnida amb diferents llaços o repintada,  presidia el nostre dinar de Nadal. Cada dia de festes que passava la Panera era més buida i és que, de fet, aquesta és l'idea de la panera. El nostre recipient de l'abundància, era a la galeria.

La Panera tenia una gran nansa que la convertia als meus ulls de cinc anys en una imponent imatge.  Entremig de la celofana transparent feta tires no hi faltaven galetes, llonganisses, bosses de pinyons ensucrats, llaunes de prèssec en almivar , una pinya i més coses típiques de l'epoca. Peró... hi havia dues coses curioses que sempre he recordat especialment: Una és l' important la quantitat de ampolles de cava, vi i licors. Uns licors especials que fa moltissim que no veig. Un, era l'ampolla de  Calisay amb la seva forma especial, l'altre la de rom escartxat amb aquelles branques ensucrades a dins que no em cansava de mirar, la de Marie Brizart ... També  hi havia  una ampolla d'un líquid blau que em fascinava. El meu avi era un amant de la bona taula ja en aquella época i no concebia un àpat sense el seu goteig final de ampolles semi-precioses. Un plaer d'una altre època sense dubte!
Una altre cosa curiosissima de la panera de la meva  àvia eren  els torrons. Com que els torrons també eren part important del seu contingut ella se les havia ingeniat per tenir unes fustes de mida i gruix d'una barra de torro que embolicava amb cura i n'omplia la panera! Els torrons semblaven intactes al final del Nadal! La panera seguia fent el seu goig.Era una bonissima idea! Els papers que feia servir per embolicar els torrons també els recordo. Eren uns papers de colors metàlics. Hi havien, doncs, torrons blaus , vermells i , com no, també de color  daurat. Em fascinaven.
La panera de Nadal presidia les festes i veure-la plena ens donava l'alegria de saber que alló que contenia era absolutament Tot, per nosaltres!
Un menjador plè de coses i gent arribats a celebrar el  migdia de Nadal.

Continuarà...

El tió de quan jo era petita continua baixant de les muntanyes cada any!

1 comentari:

  1. Una historia entranyable. Un conte diría jo! Espero la segona part!!

    Anna

    ResponElimina

comentaris