CHRISTIAN GÖRAN: : TRÈS- SE- XY ( setembre 2011)

Fa una mica em tingut un encreuament de tweets  amb unes amigues, tots ells quasi dedicats al personatge d'un spot publicitari en que el seu protagonista últimament causa estralls pel sól fet d'aparèixer dos minuts en una actitud del tot...intrigant, doncs  no diu ni una paraula ni tampoc gesticula en excés.
Per què agrada tant Christian Göran?
Bé, jo us en puc parlar per mi, i de ben segur que també parlaré per boca d'algunes amigues que em venen al cap ara mateix!
El primer que us puc dir és que al protagonista de l'anunci s'el veu un home sense cap pressa. Se'l veu un home pacient , observador  i aixó sols ja és tant poc habitual, que ens crida profundament l'atenció. Els seus moviments són lents, mesurats i del tot correctes. Fins i tot semblen del tot estudiats per a la ocasió! És com si darrera de la seva mitja rialla s'amagués una intrigant intenció que només sap ell i a nossaltres només s'ens deixa entreveure.
Gestos estudiats? Pot ser, però senyors...tant se val!! Moviments tots afavoridors en definitiva! Per què no estudiar-los doncs?? 
En segon lloc, el protagonista no s'ens mostra com a una persona massa  jove, el que li confereix una soposada motxilla d'experiències que imaginem poden ser de molts tipus. La seva manera d'actuar  també ens el fà molt...camaleònic. La seva mirada i la seva templança ens donen una pista del seu tarannà.
L'intuïm algú capaç de disfrutar de la mollesa d'una tovallola blanca o d'inspirar una mirada perduda a qualsevol al passar, fins i tot, a qui té d'esquena. Resumint : S'ens presenta a una persona sensual que, allà on va, omple del tot.
Al final, quan entra a l'ascensor, el seu vestit clàssic de xeviot amb tons de marró i uns cabells humits recollits en un monyo al clatell, ens  mostren algú amb molt de respecte i cura pel seu cos i s'ens confirma el que sospitavem: És, de totes totes, algú camaleònic, doncs al veure'l així de ben posat, ens trenca tots els esquemes que haguem pogut tenir d'ell fins llavors.  I ell, sense inmutar-se, ens segueix mostrant una seguretat aplastant. Això, agrada i molt.
La distància justa en vers la noia, el lleu  moviment que fa amb els braços, el posat del cos i per últim, l'indescriptible rialla...fan que ens arribi fins i tot l'olor que, a sobre, desprén!!

Il est  Très -se- xy, i ho sap, i juga amb això i  a mi...m'encanta!

Per cert, de què és l'anunci?
Vaig a clicar!!


Endreçant calaixos, endreçant records



Fa dos dies que a estones m'assec, m'agenollo o m'enfilo a endreçar  alguna caixa , calaix  o armari alt.
Primer vaig començar per enfilar-me a la farmaciola i , com cada cop, em vaig sorprendre eliminant medicaments i, al mateix temps, dubtant  per què havien servit  amb la tranquilitat de saber segur que havien funcionat en el seu moment.
La meva és encara una farmaciola d'una familia amb nens. Xarops super dolços, d'olors i  colors estiuencs, pomades blanques espessisimes, petits remeis amb contagotes, moltes "tirites", antitèrmics ...
Agraeixo molt que fins ara tot hagui sigut dolç i amb colors bonics doncs us puc assegurar que tinc la farmaciola d'una familia... sana.
També vaig posar mà dins d'un calaix amb les coses bàsiques de cosir tant a l'abast de tot, i  tothom, que allà hi havien anat a viure també  tornavisos,  piles , llàpissos, cromos, més tirites... Vamos! El que s'en diu un calaix de sastre? Doncs aixó, multiplicat per dos.
...Altres calaixos i caixes que sempre són menys a mà, mereixien ser a la meva falda i  remenats amb una intenció molt diferent, doncs, sabent d'avantmà que no en llençaria res, l'intenció era només endreçar sense fer molt enrrenou ni soroll.
Fotos, retalls de diaris de fa temps, trossos de roba. Notes escrites a mà o en llibretetes i més fotos... Mostres de perfumeria encara plenes de l'olor de moments inolvidables, gomes minúscules i cintes del cabell, contes especials...Bitllets de trens que encara avui circulen lluny i  música. Música màgica amb la capacitat intacte de portar-me molt enrrera  i a moments molt  concrets només amb un "play".
M'en adono que  la música ha estat sempre present a la meva vida d'una manera o d'una altre  i amb l'edat que tinc ja us puc afirmar que tota ella té una particular cadencia de fons.
Per res del món em desfaria de quelcom que m'apropa moments especials viscuts. Trobaria a faltar de tant en tant el ser a prop de.
Fotos de vacances, de festes... separades de les "oficials" per tal de resaltar-ne una expressió, un gest que mai ha volgut dir gran cosa a ulls que no siguin els meus i que ara, fins i tot els meus, han de fer un esforç si vull retenir aquell moment sense deixar que és mogui  per tal de recordar de que em parlaven.
Endreçant m'en adono que poden tenir molta raó els que afirmen que estem fets dels retalls del nostre passat.
El remenar aquests records de tant en tant no és un gest gens inconscient. El fet respón a unes ganes de ser a prop de l'essència d'instants que ja no hi són, ni tornaràn més.
En el seu moment pot ser hi vaig gastar massa energies... o hi vaig dedicar massa entussiasme, però és per aixó precisament que els records, ara, em són ara tan intensos. La recompensa és directament proporcional. Què ompliría les meves caixes si no hagués invertit en entussiasme en el seu moment? Quina naturalesa tindrien els  meus records? Quina olor farien? Cap.

El gest de tornar a tapar la caixa ( o tancar el calaix) és sempre un gest ràpid i decidit, com intentant que a dins  no hi falti un instant d'aire fins al proper cop.

Who I Am - JOE LA REINA




La meva filla gran té un estil diferent a la mitjana en quan a moltes coses i una d'elles és en referència  al tipus de música. Sense deixar què el reaggeton li passi per alt troba en altres estils també el seu.
Feia dies que no la veia i l'última vegada la vaig trobar molt canviada. La meva filla gran, ja és gran!
Acabada de llevar em va fer  mirar el que avui us deixo.
Són un grup de companys seus, tots estudiants de vint i pocs anys , estudiants de diferents disciplines  tals  com  audivisuals, filosofia, història, comunicació, dret ...Uns joves que els fa coincidir el fer música. Música folk feta amb unes guitarres, un tambor i molt poc més.
Tenen en comú la música que fan i  el declarar-se lliures i independents però del tot compromesos. Trencadors però respectuosos amb lo establert, simples  amb sòlids principis i  també tenen en comú el proclamar-se cristians. Tot sense voler entrar en cap tipus de polèmica.
Declarant tot aixo  demostren que ser lliure afrontant responsabilitats és possible. Ser trencador amb limits que  t'avisin sovint  d'on es troben per si de cas, també ho és  i que  s'és d'aquest món  fins i tot sent cristià i vivint segons les teves conviccions.
Uns nois molt valents en definitva!  Jovent valent, com tantissim hi ha , que sense dubtar-ho lluitarà per millorar coses que nosaltres amb tot el nostre saberrrr i principisss, no haurem pogut!!


Val la pena que veieu  i escolteu el video fet per un altre seu company (deu ser el noi d'audiovisuals!!)
Té una imatge  i un so que  podrien molt ben ser els del proper anunci d'una prestigiosa marca de cerveses.  Ja veureu!
Quina enveja  que em fas, Clara !!
(Fixeu-vos-hi....-me gusta la naturaleza ,me gusta...lo crudo. Genial!!!!)


UN ÀNGEL



Avui és un d'aquells dies que la meva rutina de divendres s'ha vist destirotada per un fet molt agradable: han deixat a les meves mans, i per unes hores, a  una nena que just té un més de vida .
Tot ha sigut una decisió ràpida i m'ha fet molta il-lusió. Tornar enrere uns anys, encara que només per unes hores, no sempre és possible!
El primer que m'ha sorprés és el poc volum que fa una criatura d'un mes. No recordo, a no ser que faci un esforç, a cap de les meves filles fent-ne el mateix. La criatura cap en l'espai buit que deixa el meu braç mig doblegat.
Els sorollets que fa, els moviments de tant curt recorregut...Tot m'ha semblat, en els primers moments, no haver-ho viscut mai. No ha sigut fins una mica després que arribés que he vist que hi tenia més traça de la que em pensava, i aixó...m'ha fet sospitar!
La petita m'ha fet pensar i sobretot m'ha fet recordar el temps que vaig passar amb les meves filles quan elles eren així . Cap de les tres  va anar a l'escola bressol doncs jo tenia una beneïda feina que em va permetre disfrutar d'elles i treballar a l'hora. Això va fer que fossin moltissimes les estones que els hi vaig poder dedicar i elles a mi.
Les meves filles ja han crescut  i la situació ara és molt diferent. La gran ja no viu amb nosaltres per el tema dels estudis, la mitjana és en plena adolescència i  la petita , al ser la tercera, ja no és tant petita. En fi, s'han fet grans i molt, molt depressa.
Si ara em demanessiu si trobo a faltar a la meva filla gran us hauria de dir que no,  ja que els mitjans tecnológics d'avui en dia ens apropen moltissim si volem. Podem veure'ns i sentir-nos molt sovint, i això penso que és bo. El que sí que em costa, i em pesa, és el fet de creure que, ara, on millor pot estar, no és precisament amb nosaltres. Fins fa no res, i durant molts anys, era segurissim que on millor podia estar era amb la seva família. Ara, ja no és del tot cert.

Quan són petits, com la criatura que avui és amb mi, són teus i de ningú més i massa aviat, i pel seu bé, han de deixar de ser-ho. Mentalitzar-se d'això és realment tant difícil com necessari.
Aquest és un dels primers pensaments que m'han vingut al cap no fa gaire estona amb un àngel als braços.

...Bé, us deixo que sento a  la petitona fer sorollets mentre dorm. Segur que no és res però aprofitaré per mirar-me-la una estona en silenci i disfrutar!

EQUINOCCI DE TARDOR - 23 de setembre 2011

Confiem que la calor  anirà ja de baixa i deixem-nos sorprendre per la bellesa dels colors que mica en mica ens envoltaràn per tot arreu canviant els escenaris que tenim per coneguts.
L'equinocci de tardor ja és aqui i amb ell, els seus canvis. Tot convidarà al recolliment fins i tot, les menys hores de sol.
El ritme de vida accelerat que em engegat fa uns dies , les menys hores de sol, el fred ...tot ens influirà i per tant necessitem més que mai d'una dieta, d'un fer  que ens acompanyin en aquest canvi.
Els aliments propis de cada estació són la dieta equilibrada que necessitem. La natura ens proporciona sempre el que ens convé en cada moment i  sempre ha sigut així.
Carbasses i bolets, castanyes, moniatos i codonys...El peix blau i la carn de caça. Les sopes, brous i  cremes.. Temps de "Mmmmm.." de totes totes!
Avui, el dia tindrà la mateixa durada exacte que la nit. És, doncs, un dia en equilibri i un moment ideal per , per què no?, buscar també el nostre. Acceptem doncs , agraïm i triem, com deien abans, el gra de la palla.
Siguem valents de dir -no- al què sabem que no ens convé. Valents d'allunyar-nos de persones o coses  que no ens aporten res positiu. Deixe'm de banda l'idea d'haver d'agradar a tothom: és un impossible.
Menjem només quan tinguem gana i res que no sigui absolutament deliciós i  per últim...fem el Sant Propósit de no complicar-nos la vida!
Jo ho intentaré.., tu no?

àngels

Un cruasàn



Ahir,  sobre les vuit de la tarda, vaig sortir de casa per tal de fer aquelles compres d'últimissima hora. A  vegades em fa sortir l'oli, la sal o el  suavitzant,  que resulta que ja no en queda ni per ser dil.luit amb aigua.
A vint metres de casa vaig sentir  una veu al meu darrera  i  per l'alçada, vaig  adivinar que algú petit  em tocava el braç. Em vaig girar  i era una nena.Una nena d'uns deu anys , lliure encara de portar el niyab forçosament. Era primissima ,amb una llarga cabellera negre i, amb uns ulls que no li cabien a la cara, ensenyava unes dents precioses que el seu somrriure no podia amagar.
En un català correctissim em va demanar, si us plau, que li donés uns cèntims perqué tenia gana i es volia comprar un cruasàn. Jo, remenant el moneder, li vaig preguntar on era la seva mare i perquè feia el que estava fent (vaja pregunta!) . Em va contestar que la seva mare era a casa amb els seus germans  i que era el primer cop que demanava diners al carrer i al mateix temps em pometia que no ho faria mai més però que llavors...tenia gana.
Quan l'hi vaig haver posat els diners a la mà (ella en cap moment va fer el gest de parar-la) s'em va agafar al coll i em va fer un peto amb un gràcies i una  rialla  que em va recordar les rialles que només he vist molt lluny d'aquí..
Una nena de deu anys que tenia ganes d'un cruasàn a les vuit de la tarda i  se li va ocorrer demanar caritat...Quina malícia no haber tingut més temps, i més serenitat, per parlar amb ella!
Quan tornava cap a casa mirava de trobar-la altre cop i aquest matí encara m'hi he enxampat... No hi era.

Va ser un moment que no puc calificar de trist, doncs en cap moment ella es va mostrar  trista. Tampoc el puc calificar d'alegre.
Va ser un moment molt senzill . Clar de  paraules i moviments peró... molt revelador del que ja tenim molt aprop.

Trencat o no?




No hauría de ser aquí asseguda ara. Sé que el què escriuré em farà reviure una sensació desagradable però, em ve de gust compartir-ho.
La meva filla de nou anys és una bona patinadora. Els patins amb les rodes en fila o de costat, l'asfalt o la pista de gel no li són cap problema. No la vull fer més hàbil del que ja és, ho explico simplement perquè imagineu la de vegades que una caiguda no ha soposat res més que unes fregues amb arnica.

Dissabte passat, dia 10, va caure i es va fer mal al canell. De moment em va semblar veure-l'hi una mica inflat però també em va semblar que podía fer tots els moviments. A ella no l'hi va caure ni una llàgrima  i tot plegat em va portar a pensar que la cosa no aniría a gaire més. Tot plegat em va donar certa serenitat.
L'endemà al mati,diumenge, vaig pensar de portar-la al metge d'urgències perquè li donessin una ullada i un remei per si durant la setmana la cosa empitjorava. El pediatre que ens va atendre va demanar unes radiografies i després de mirar-se-les amb deteniment va informar que, efectivament, jo estava en lo cert. Es tractava d'una distenssió muscular i que amb iboprufè i un control rutinari al cap de deu dies estava tot "controlat".
La nena va passar una setmana normal llevat que al vespre es queixava d'una mica de dolor cosa que a mi em semblava  de lo més llógic.

Ahir diumenge, i en veure'm al damunt altre cop una atepeïda setmana, vaig pensar de tornar a anar a urgències per tal d'assegurar-me de si el dolor després de set dies, anava amb el plànol o no.
El metge que ens va tocar (que n'era un altre) va tornar a fer radiografíes i després de mirar-les em va dir que la María... tenia el radi i el cubit trencats feia una setmana. A més, em va dir que teniem molta sort que la fractura no s'havia mogut i que reses perquè això continués així si no...haurien d'operar.
A les mares i pares que teniu fills : Com penseu que em vaig quedar?! Doncs...em vaig anar fent petita petita i segurament em vaig tornar blanca, blanca...

Ella està tranquila doncs , al estar inmovilitzada, ja no l'hi fa gens de mal. A més sap que serà l'estrella de la classe i  també que li hem promés que a l'última setmana, tothom qui vulgui, podra escriure-l'hi alguna cosa al damunt del  que quedi de guix.

A les set d'aquest matí m'ha mirat  i, aixecant el seu braç pesant amb un dit assenyalant el sostre de la cuina, em diu: -Mira mama puc aixecar la mà per preguntar coses a la senyo!-
Jo he pensat : Quina tranquilitat viure una edat on totes les teves preguntes tenen respostes  i, molt sovint, resportes clares!
-Pregunta filla, pregunta!- li he dit, i he acabat de planxar la seva bata.

...De veritat depenem tant de la sort en les coses importants?...
...En treuré profit d'encarar-me al primer metge si la cosa va a pitjor?...
...S'equivoquen igual de facilment en coses més greus?...
...El segon metge no comentarà al seu company la mala jugada?...
En fi...,el que deia l'altre dia: Una petita contrarietat ha vingut a destorbar la nostra rutina!

UN ACOMIADAMENT COM CAL



Pot ser sí que, abans de donar la benvinguda al Mhaler de tardor, hauria d'haver-me acomiadat com cal de la música que m' ha fet passar tant distret estiu i per tant, és també de rebut, mencionar a la meva filla mitjana doncs ella ha sigut la que ens l'ha fet arribar tant a fons. I és que...a totes ens encanta ballar!

Realment el nostre ha estat un estiu de música a totes hores i reconec que el fet de ser a prop d'algú  que declara que el ritme pot amb ella , ho ha facilitat molt. La meva filla mitjana s'ha convertit en una enamorada de la música amb un cert to digem... llatí- Miamitzat! N'es una veritable experta.
Com deixava intuir la setmana passada, Pitbull a fet estralls a casa meva aquests mesos de calor. Llevar-me amb el seu ritme al cos i continuar amb ell durant tot el dia em va arribar a ser del tot suportable.
Pitbull i  Juan Magan han fet d'aquest estiu  l'Estiu Moviment Caderes!  (Altrament anomenat EMC!)
També ens han fet ballar Maroon Five, Black eyed peas , Jason De Rulo, David Guetta,  i com no, també ens han marxat els peus amb les cançons de gent d'aqui com ara Cesc Freixas, Els amics de les Arts o Gossos.
Ha tingut un lloc destacat també la Veu-ànima de la Adele primer amb el seu èxit -Rolling in the Deep- i ara amb el seu -Set fire to the rain- fins i tot amb la versio més disco.
Val a dir que en el seu vídeo -Someone like you-  es veu  clarament perquè aquesta noia és, això, un èxit. Al final de la cançó fa uns moviments quasibé innapreciables amb les mans, amb la boca...tots  tant humans que la fan molt propera. La fan real. No es mou mai gaire però els seus moviments son sempre deliciosos. Al menys, a mi m'ho semblen.

Havia arribat a pensar que la música ballable dels vuitanta era la millor música ballable que coneixia  i, sense deixar de ser el que és per mi, reconec que actualment hi ha música molt engrescadora.
M'agrada també molt la música comercial, sí, sempre m'ha agradat! És la que he tingut més a l'abast. Potser quan tingui més temps del que he tingut fins ara em donarà per experimentar i buscar el plaer dels ritmes alternatius. Potser llavors seré una "cool" més .


Gràcies Marta per un estiu tan animat!!!


LA VÀNOVA DE LA MEVA AMIGA


Avui no us ensenyo res fet per mi.
L'altre día us parlava d'ella. Aqui teniu un trosset del que serà un cobrellit espectacular.
És feta d'una amiga experta en labors que un bon día em va demanar que l'hi ensenyés a fer aquesta tècnica  en concret i aixó ens va portar a passar unes tardes entranyables. Cosiem, parlavem, reiem i ens coneixiem, després ho deixavem fins la setmana següent o l'altre sense presses ni compromisos. Un plaer.

Aquesta vànova té seixanta quatre quadres com els que podeu veure a la foto. Cada quadre té disset retalls sobreposats i cosits un amb l'altre.Un autèntic treball de constància i dedicació!
La tècnica és Login Cabin i és qüestió de anar fent tires de diferents robes i certa llargada i unir-les entre elles per anar formant el quadre.Una técnica on tant es fa servir l'agulla de cosir com la planxa. És molt divertida!
Aquesta vànova és una joia doncs és feta tota a mà amb punts que disten entre ells només uns  milímetres. El seu valor és incalculable com ho són els punts que la entreteixeixen.

Molt bé Assumpció! M'encanta com queda i espero poder tornar a passar estones tant agradables en una altre ocasió.

Gràcies.

EL PLAID DEL NOSTRE SOFÀ


 Aquí teniu el que ara tinc entre mans. El plaid del nostre sofà.
Una labor feta amb pedaços de roba que, en combinar-els, fan un bonic efecte. Es una tècnica molt simple doncs, en tallar d'una certa manera les tires de roba i cosir-les en un ordre concret, amb molt poc temps podem tenir un treball preciós.
La labor  comença ja en rumiar què volem fer, per a on i sobretot, a qui va dirigida. Triar les robes, imaginar  les seves possibles combinacions... ja és disfrutar el treball!
Mai hi han dues labors iguals encara que la tècnica sigui la mateixa. Una labor de patch pot arribar a dir molt de la persona que l'està confeccionant. Depenén de l'estació de l'any o, fins i tot , de l'estat d'ànim de la persona que la confecciona, serà a ser una labor o una altre i segurament no  tindrà res a veure.
Quan rebem un regal fet de retalls, rebem molt més que un regal. Rebem uns sentiments amagats entre puntades,  un gust dibuixat  i una dedicació exclusiva de la persona que ens el ofereix. Si sabem llegir entre bastes serà un regal que ens parlarà sempre amablement.

Un treball encara per acabar
S'anomena "Patchwork" a tota técnica d'unió de pedaços de roba ( Patch:pedaç ; Work:treball).Va sorgir en l'època de la Gran Depressió als Estats Units quan les mestresses de casa havien de fer molts esforços per fer subsistir junt amb la seva familia. D'aquesta manera s'han trobat primeres labors fetes amb combinacions de retalls de roba d'antigues cortines menjades pel sol amb trossos d'arpillera dels sacs de les llavors, forman bonics dibuixos i donant vida a altres utilitats així com cobrellits o fins i tot, roba de vestir.
Els que van indagar en l'invent a consciencia , el van refinar i el van donar a conèixer al món, van ser els Amish, comunitat que fins a dia d'avui són els principals productors de artesania d'aquest tipus. D'ells van sortir a la llum les grans técniques ja més decoratives, no tant purament pràctiques,  i que avui segueixen vigents. D'ells són les quasibé totes les mostres actuals pels  grans cobrellits i la roba de la llar.
Existeixen viatges organitzats per anar on encara no fan servir electricitat i on encara circulen en tartanes amb cavalls....Viatges  per tal d'adquirir coneixements bàsics o avançats de les técniques més pures del patch. Quin millor lloc per perdre's que a Salt Lake City i rodalies i que un dels pocs amish que queden  t'ensenyi noves puntades a fer!

Les tècniques del patch (com s'anomena el patchwork col.loquialment) són fàcils però, com tota tècnica,  s'han d'aprendre. Fent servir regles, plantilles i llàpissos de colors (i sense oblidar  el gust personal i l'imaginació) es poden obtenir efectes insospitats.
De tècniques ni han moltes i aquesta que veieu , Roll Square, n'es una de les més senzilles  i amb un resultat espectacular. Amb un parell de tardes, i amb l'ajut de la màquina de cosir,  es pot fer un plaid al vostre gust.
Vaig triar aquestes robes abans de l'estiu i ara em falta només enconxar i enviuar o sigui que aviat el tindré acabat i us el podré tornar a ensenyar.
Un día us parlaré d'una vànova que va fer una meva amiga. Ara que no ens sent us diré que es una joia doncs és una vànova feta tota a mà! Segur que li està quedant preciosa!

Us animo a provar d'anar enganxant trosset a trosset fins on l'imaginació us porti. Existeixen infinitats de cursos en qualsevol racó!

Aquest tipus de labor em fa pensar en dues pel.licules que, per la seva temàtica, us faràn passar una estona entranyable.

Quédate a mi lado  i  Dónde reside el amor.


Dues grans pel-licules molt recomanables per deixar córrer una tarda tardorenca.

Punt darrera punt, lligant un trosset de roba amb l'altre sense pressa i amb il-lusió per disfrutar del resultat ...És què potser no es tracte d'això tot plegat?

BENEÏDA RUTINA



Les nostres rutines ens porten a navegar altre cop per aigües conegudes, cosa que ens dóna una falsa sensació de seguretat ja que també, i amb la mateixa naturalitat, ens porten a encallar sovint en llocs coneguts.
Amb les pautes que ens marca la rutina sabem millor que per cada cosa hi ha un temps i, per tant, un temps per cada cosa i que, molts cops, aquest temps, és molt breu. Per això és que vivim atrafegats intentant estirar les hores al màxim...
Sense poder-ho evitar sempre passa quelcom que desgavella els plans establerts: un deliciós esmorzar ràpid i del tot inesperat, una trucada, una nota... una torçada de canell sense importància, una afonia que et deixa sense veu uns dies...
Hem de ser conscients també que a vegades el que destorba la nostra rutina també pot ser una no tan petita contrarietat i d'altres cops...la contrarietat és tal que ens destrossa. Simplement.
No podem controlar què serà el proper que ens obstaculitzarà avui però tampoc podem gastar temps en estar pendents de voler saber-ho. Vaig llegir, no sé a on, que el què cal és ser molt conscients de que la Vida Real és la que passa mentre estem entretinguts en altres coses...
El ser capaços de no regalar cap moment dels nostres a qui pensem que no s'ho mereix ni cap atenció de més a res que per nosaltres no tingui sentit és un bon, i molt difícil, propòsit. Potser és el propósit més difícil de tots!  Ànims i bon dia!!

MAHLER (Entrada tardor 2011)




M'agrada la música clàssica però reconec que no tota i no tota, per igual. N'hi ha fins i tot que no m'agrada  gens. Sempre m'han molestat les notes molt agudes i els asincopats.
Així com aquest temps que vé em fa pensar ens uns colors concrets, igualment em porta a escoltar un tipus de música i no un altre.
Em ve de gust deixar enrera el reggaeton de l'estiu amb el que m'he enxampat ballant sense esperar-m'ho i també treure'm del cap la idea de que el  Sr. Pitbull és ja com de la família!
Canviar de registre musical, sovint ha estat la meva efectiva medicina alternativa. El cos m'ho demana i quan ho fa, hi paro atenció.

Parlar de Mahler és un compromís per qualsevol que no sigui un gran entès tant en la seva música i en tota la música clàssica contemporània. Per mi, és un gran compromís doncs! No sóc  entesa en música de cap tipus. El que sí  puc dir és que n'he escoltat  i sé perfectament la música  que em fan vibrar i la que no. Mahler em fa vibrar i intentaré explicar-te el perquè.

Mahler m'agrada per molt més però, per no allargar-me, escriuré que m'agrada perquè penso que la seva és una música Intensa amb majúscules i jo neccessito, a vegades, intensitats d'una mena que trobo, per exemple, en  el seu tipus de música. Em remou per dins.
M'encanta  el fet de que moltes de  les seves obres acabin en una nota silenci. Aquesta última "nota" les fa...grans. Les deixa com en suspens...Ens deixen imaginar.

No us puc ajudar si en voleu saber gaire més. Sabeu que Wikipedia pot fer la resta!
Sé que era jueu i que la seva obra va ser menyspreuada, per aquest fet, durant moltíssim temps. El més important que ens va deixar van ser les seves nou sinfonies complertes i la número deu sense acabar del tot.
La que m'agrada a mi més és la cinquena  i si quan l'escolto dóna la casualitat de que plou, és perfecte. Aquesta, és clar, és una gran casualitat! Però jo tinc la solució i ho faig al revés: quan plou, l'escolto.

Per a mi Mahler va ser el que va posar l'etiqueta de solemnitat a les marxes, sobretot a les fúnebres, i s'ha dit de la seva música, en més d'una ocasió, que podria molt ben ser la que escoltarem quan entrem al cel. I jo penso, si llavors ja la sabem tararejar...millor que millor!! O no?

Aquí us deixo un trosset de la cinquena sinfonia de Mahler en el que no s'escolten, però, les primeres notes que per mi són imperdonables de totes totes...
Si l'escolteu, que sigui en una estona tranquil.la  i a poder ser, solitària. Doneu-l'hi tres minuts per créixer i disfruteu.

Un tweet d'aquest matí  em deia : -La melancolía es el placer de estar triste -Victor Hugo
Sí, penso que  la melangia té bastant a veure amb un plaer no a l'abast de tothom  i, com diria en Joan Margarit, la tristesa que el proporciona és una tristesa sempre, sempre acollidora.

La cinquena sinfonía es va fer molt cèlebre després de que participar com a banda sonora d'una de les grans pel.licules de l'história del cinema. "Mort a Venècia" va ser, per excel.lencia,  qui va donar a conèixer al gran públic l'obra de Mahler. Pel.licula d' impressionant ambientació on la cinquena de Mahler hi va com anell al dit.

Disfruteu.





BON ANY NOU! - 12 de setembre 2011

Per mi l'Any Nou acava de començar en tancar una porta a la meva esquena. Porta que, especialment avui, s'em ha fet molt pesada doncs em separarà fins a les sis de la tarda de les meves filles apropant-me, sense pretendre-ho, a coses que el trànsit de les vacances han fet quasibé invisibles.
Estic esgotada peró espectant, com correspón estar després d'una gran festa!

No en và moltes cultures del nostre planeta viuen el mes de setembre retirades del món per renovar la seva vida real per tal d'omplir-la altre cop de passió. Tu i jo podem veure com la terra que trepitgem comença a canviar a uns colors més humits per tal de tornar a produir en arribar la primavera.
Setembre ha sigut de sempre un mes de renovació i subtil, peró fermament, ens demana que aprenguem a reconeixer l'encant de lo efímer. Per mi és terriblement difícil trobar la cara amable al fet d'assumir que les bones estones passen i s'acaben. Quan ho intento varies vegades i no puc, simplement penso que no tots els finals troben el seu moment...

Molts som els que en tancar una porta darrera nostre trobem més facilment la tranquilitat per intentar posar ordre i endreçar propósits. Qualsevol mes és bo per fer-ho, peró setembre és com si ens ho poses més fàcil!
Els propósits de setembre són menys públics que els de principi de gener peró de segur responen a inquietuds més auténtiques, més íntimes.

Et confessaré que la necessitat de ser asseguda ara i aqui escrivint es va convertir no fa gaire en un dels meus propósits al que li faltava empenta. D'una manera gens forçada l'empenta m' ha arribat i com pots veure, aqui estic. Abans, no era encara el moment.

Si, com jo, sents el calfred del que encara és per encetar: MOLT BON ANY NOU!

Gràcies per dedicar-me part del teu temps.

àngels

PARMIGIANA D'ALBERGÍNIES

    Aquí us deixo la recepta que aquest estiu ha sigut l'estrella a casa meva. La parmigiana d'albergínies un plat d'aquells  que jo anomeno rodons per la seva simplicitat , per el seu resultat i el seu record.
Una safata de color clar serà el recipient perfecte per aquesta recepta.
Aquesta recepta l'escric pensant amb algú en concret. Algú que quasibé sense voler m'ha donat l'empenta necessaria per tal de ara existeixi aquest espai on segur disfrutarem molt.
Àlex, gràcies per tot!

Un plat que us deixarà molt parats....

Preparació:

3 albergÍnies fortes tallades a làmines fines
20 talls prims de pernil salat de qualitat
4 mozarelles fresques
fulles d'alfàbrega fresca ( o seca)
salsa de tomàquet fregit
formatge parmesà ratllat
oli,sal i pebre

Rentar i tallar les albergínies a làmines fines.Enfarinar lleugerament i fegir en oli calent fins que agafin una mica de color.Reservar en paper absorvent.
Mentrestant tallar la mozarella a trossos de la mida i gruix de mig dit.
Disposar les làmines d'albergínies sobre una superficie plana i  al damunt de cadascuna un tall de pernil ,  un tros de mozarella i una fulla d'alfàbrega. Embolicar i posar  dins d'una safata blanca amb una base de tomàquet fregit. És important que un rotllet sigui a costat de l'altre.
Al damunt posar-hi la resta de salsa de tomàquet , espolsar amb formatge parmesà i els trossos de mozarella que haguin quedat .Espolsar també amb fulles d'alfàbrega a trossets.
La foto és de just abans d'entrar al forn.
Coure al forn a 170º uns deu minuts destapat i servir.